Pàgina 251 2. El problema de realitat en l’empirisme modern 2.3 La crítica dels conceptes de la metafísica de Hume La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica Posa en qüestió la realitat de la substància entesa tant com a substrat (substància primera aristotèlica) com essència (substància segona aristotèlica). Mitjançant el principi de la còpia continua i aprofundeix la crítica iniciada per Locke. Plantejament general: Què és la substància? - Una idea complexa formada per la imaginació mitjançant les lleis d’associació d’idees, per tant és simplement. - Un nom (nominalisme) que designa una col·lecció d’idees simples unides per la imaginació (una fórmula d’economia mental). Quina realitat posseeix? - No podem afirmar que sigui una cosa real que existeixi també fora del pensament. - Com que no en tenim cap impressió, podem dir que, si existeix és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

Pàgina 251 2. El problema de realitat en l’empirisme modern 2.3 La crítica dels conceptes de la metafísica de Hume La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica La idea de substància com a substrat o substància individual. És possible representar-nos-la sense accidents? No en tenim cap impressió, ni com: a) Un subjecte en que resideixen les qualitats (Aristòtil). b) Una coherència necessària que les mantingui unides (Locke). Què és? Una fórmula d’economia mental: mitjançant un únic un nom designem un conjunt de qualitats que reunim en el que anomenem objectes individuals. Com es forma? - La imaginació, portada per l’hàbit d’observar un conjunt de qualitats que apareixen en una contigüitat espaciotemporal, les associa entre si i les considera com una unitat. - D’aquesta manera podem explicar-nos la permanència amb la qual les coses se’ns presenten.

Pàgina 251 2. El problema de realitat en l’empirisme modern 2.3 La crítica dels conceptes de la metafísica de Hume La crítica dels conceptes de la metafísica escolàstica La idea de substància com a essència: les idees abstractes i els universals. No en tenim cap impressió, ni com: a) Existent en els objectes (Aristòtil). b) Ni separada d’aquests (Plató). Què és? Una fórmula d’economia mental: mitjançant un únic un nom designem un conjunt d’objectes individuals que tenen unes qualitats en comú. Com es forma? - La imaginació, portada per l’hàbit d’observar les semblances entre els diferents objectes d’una mateixa classe, les associa entre si i les considera com una unitat. - D’aquesta manera podem designar-los amb un sol nom a tots i agrupar-los en classes.

Pàgina 252 2. El problema de realitat en l’empirisme modern 2.3 La crítica dels conceptes de la metafísica de Hume La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista La crítica es farà a partir de l’ús del principi de la còpia i els límits marcats a la inferència causal. El resultat és el mateix que abans: l’escepticisme metafísic (són indemostrables i incognoscibles). La idea de substància extensa, món material o realitat extramental. Com s’havia demostrat la seva existència? Mitjançant una inferència causal a partir de l’efecte (idees o sensacions en la nostra ment) per investigar-ne la causa: - Descartes amb el suport de la veracitat divina. - Locke a partir del coneixement sensitiu. Quin és l’anàlisi que en fa Hume? - Tenim impressió de l’efecte (sensacions o idees) però no del que se suposa que és la seva causa (món material), per tant, aquesta inferència és incorrecta. - Fenomenisme: el coneixement humà no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment (el fenomen: límit del coneixement humà). - Escepticisme: és impossible establir quin és el seu origen últim o la seva possible causa: l’existència d’una realitat extramental és indemostrable. Text pàgina 252 Quadre pàgina 253 Fenomenisme en Hume

Pàgina 253 2. El problema de realitat en l’empirisme modern 2.3 La crítica dels conceptes de la metafísica de Hume La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista La idea de substància infinita o Déu. Com s’havia demostrat la seva existència? A partir d’inferències causals. Déu apareix com a: - Escolàstica: causa última del món, de la seva regularitat o la seva perfecció. - Descartes: causa de la idea en mi del que és perfecte i infinit i de mi pròpia existència. - Locke: causa de la nostra existència i la del món (coneixement demostratiu). Quin és l’anàlisi que en fa Hume? - Aquestes inferències violen els límits imposats a la inferència causal ja que tenim impressió de l’efecte però no de la que se suposa que és la seva causa (Déu). - La tercera demostració cartesiana (argument ontològic) no és una inferència causal però incorre en una fal·làcia circular. - Per tant, no podem demostrar l’existència de Déu i si aquest existís ens és del tot incognoscible (agnosticisme). Pren-ne nota! pàgina 253

Pàgina 254 2. El problema de realitat en l’empirisme modern 2.3 La crítica dels conceptes de la metafísica de Hume La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista La idea de substància pensant, jo o ànima. Com s’havia demostrat la seva existència? - S’havia fet a través d’una intuïció (“Penso, aleshores existeixo”) que es presentava amb una total certesa (evidència). Quin és l’anàlisi que en fa Hume? - No es qüestiona aquesta evidencia (“existeixo”) però si que allò que existeix sigui: a) Una substància (“Sóc una cosa –substància- que pensa”). b) Una essència (“Sóc un ésser l’essència del qual és pensar”). - Si utilitzem el principi de la còpia comprovarem que no tenim cap impressió: a) Ni del jo com a substància (sobre la qual resideixen els pensaments). b) Ni del pensament com essència. Text pàgina 254

Pàgina 255 2. El problema de realitat en l’empirisme modern 2.3 La crítica dels conceptes de la metafísica de Hume La crítica dels conceptes de la metafísica racionalista La idea de substància pensant, jo o ànima. - Només trobem en la ment una successió de percepcions que varien contínuament, un conjunt inconnex d’impressions i idees. Com es forma, llavors, la identitat personal? La memòria uneix aquesta successió fluctuant i la imaginació les associa en virtut de la seva contigüitat espaciotemporal. Així es forma la “ficció” del jo com una unitat. Què podem concloure? - No podem afirmar la substancialitat, ni la simplicitat de l’ànima. - Podem dubtar de la seva immortalitat (si observem el paral·lelisme en l’evolució del cos i de l’ànima al llarg de la vida humana). - per tant, de nou arribem a l’escepticisme. Text pàgina 255 Pren-ne nota! pàgina 255 José Vidal González Barredo