La part central d’aquest salm és constituïda per l’acusació que Déu adreça al seu poble, per retreure-li la seva infidelitat a l’Aliança. El retret va precedit per la descripció de la teofania cultual, en la qual el Senyor es manifesta com a acusador i com a Jutge (vv. 1-6). El motiu de l’acusació és la infidelitat d’Israel a les exigències morals de l’Aliança (vv. 16-20), no compensada per l’observança de pràctiques cultuals purament exteriors (vv. 8-15). L’advertiment final (vv. 21-23) és una amenaça per als qui s’obstinen en el mal camí, i una promesa de salvació per als fidels.

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Com passa en totes les religions, la d’Israel, per bella que fos en teoria, era viscuda per homes pecadors. Poble escollit, poble de l’Aliança amb Déu. Molt bonic. Però quantes infidelitats! Per això, es van preveure cerimònies de “renovació” de l’Aliança. Aquest salm 49, formava part del ritual d’aquesta mena de “litúrgia penitencial” col·lectiva. 2. AMB JESÚS Jesús no para de recordar que l’única pràctica religiosa agradable a Déu és la interior. “Si en el moment de presentar la teva ofrena...” (Mt 5,24). En una ocasió va citar un passatge d’Osees molt semblant a aquest salm: “El que jo vull és amor i no sacrificis” (Mt 9,13). 3. AMB EL NOSTRE TEMPS La hipocresia religiosa és la pitjor de totes. L’home d’avui, com els profetes de tots els temps, com el salmista que va escriure aquest salm, és sensible a la sinceritat necessària en els actes del culte: “van a missa i no són pas millors que els altres...” “Reciten les meves lleis i fan les seves oracions, però són lladres, adúlters, difamadors...”, deia ja el salm.

Parla el Senyor, sobirà dels poderosos, convoca la terra de llevant fins a ponent. Des de Sió, ciutat meravellosa, Déu resplendeix. Ve el nostre Déu, no callarà. Un foc devorador li va al davant, al voltant d’ell es congria la tempesta. De dalt estant convoca cel i terra al judici del seu poble:

«Aplegueu-me els meus fidels, que amb la sang d’una víctima segellarem l’aliança.» El cel proclama la seva justícia, és Déu mateix qui judica. «Escolta, poble meu, sóc jo qui parlo; Israel, sóc jo qui testifico contra tu: Jo sóc el Senyor, el teu Déu.

No és pas pels sacrificis que et reprenc: sé que no et canses d’oferir holocaustos. ¿Acceptaré vedells de casa teva o bocs dels teus ramats, quan són meus els animals de la selva, i en tinc a milers a les muntanyes? Conec un a un els ocells que van pel cel, i tinc a mà els animals lliures del bosc.

Si tenia fam, no t’ho hauria de dir: és ben meva la terra i tot el que s’hi mou. ¿Et creus que menjaré carn de vedells, i beuré la sang dels bocs? Ofereix a Déu accions de gràcies, compleix el que has promès a l’Altíssim, invoca’m en dies de perill; jo et salvaré, i reconeixeràs la meva glòria.»

I a l’home injust, Déu li diu: «¿Com goses predicar els meus preceptes i parlar de la meva aliança, tu que no acceptes els avisos, i tant se te’n dóna del que et mano? Si veus un lladre, te’n vas amb ell, si veus adúlters, t’hi ajuntes; obres els llavis per dir mal i la teva llengua calumnia. T’asseus a malparlar dels teus germans, a difamar els teus familiars. ¿He de callar, mentre fas tot això? ¿Et pensaves que seria com tu? Te n’acuso, t’ho retrec a la cara.

Enteneu-ho bé, els qui no feu cas de Déu: si us poso la mà a sobre, ningú no us salvarà. El qui m’ofereix accions de gràcies reconeix la meva glòria. L’home que viu honradament veurà la salvació de Déu.»

... Aquest és el meu perill, Senyor, en la meva vida de pregària, en el meu tracte amb vós: la rutina, la repetició, el formalisme. Recito oracions, obeeixo les rúbriques, compleixo amb els requisits. A vegades, però, el meu cor no està en allò que reso, i reso només per costum i perquè em fa aprensió deixar-ho. Vaig perquè tots hi van i he d’anar amb ells, fins i tot sento escrúpol i por que, si deixo de resar, us desagradarà i em castigareu; i per això, hi vaig quan hi he d’anar i dic el que he de dir i canto quan haig de cantar, però ho faig una mica en el buit, sense sentiment, sense devoció, sense amor. Cos sense ànima. ... Ho reconec, Senyor; sovint m’he portat malament amb els meus germans; i quin valor poden tenir els meus sacrificis quan he ferit el meu germà abans d’acostar-me a l’altar? Gràcies per dir-m’ho, Senyor, gràcies per obrir-me els ulls i recordar-me quin és el vertader sacrifici que voleu de mi. Res de toros o bocs, de sang o ritualisme, sinó amor i servei, rectitud i donació, justícia i honradesa. Servir-vos a vós en el meu germà abans d’adorar-vos en el vostre altar.

Senyor just, que convoqueu la terra d’orient a occident i amb la vostra paraula jutgeu els pobles: retraieu-nos els nostres pecats perquè així obtinguem la salvació.