UNITAT I: REGENERACIONISME I REV ISIONISME POLÍTIC (1898-1923) Tema 1: Intents de modernització del sistema de la Restauració.

1.1. Regeneracionisme i revisionisme polític. Consisteix en: constatar els mals del liberalisme i proposar solucions dintre del sistema. nacionalisme espanyolista (europeista) desconnectat del catolicisme. impregna tot el període 1923-1931. Revisionisme integral. Joaquín Costa: intervenció de l’Estat en l’economia: política hidràulica, infraestructures, mercat exterior. reformes socials: propietat, terres comunals, seguretat social. reformes culturals: analfabetisme. reformes polítiques: autonomia municipis contra el caciquisme reformes nacionals: vinculació amb hispanoamèrica, europeització.

Revisionisme polític: Definició: política de reformes propugnada, des de principis del segle XX, pels nous dirigents dels partits turnistes per a corregir les xacres del liberalisme. Exemples: neteja electoral: acabar amb la corrupció. acabar amb el caciquisme i el sistema oligàrquic integrar les masses al sistema. descentralització administrativa per a contrarestar el nacionalisme. millores socials: misèria i analfabetisme. destaquen les figures de Antono Maura, Canalejas i E. Dato.

Antonio Maura: conservador. Plantejament general: millorar el liberalisme per contenir la revolució. eliminar el caciquisme i la corrupció. recolzament del poble i beneficiar-lo. reformes socials: seguretat social,jornada màxima. autonomia dels municipis i descentralització per a acontentar el nacionalisme. programa denominat “revolució des de d’alt”: corregir els mals del liberalisme. corregir la misèria del poble: jornalerisme, peonatge industrial,analfabetisme. acabar amb el centralisme: sobre municipis i regions. fracàs: no és cap revolució si no millores. oposició aglutinada baix el lema “Maura no”. la revolució estava ja fora del sistema: nacionalisme, republicanisme, socialisme, anarquisme.

José Canalejas: liberal. Plantejament general: desitja una imatge de més revolucionari, esquerrà. anticlericalisme: “llei del cadenat”, restricció per ingressar en les ordres. reformes laborals i eliminació dels consums: atracció dels obrers. instauració del Mancomunitat de les Diputacions de Catalunya: per acontentar als nacionalistes. Eduardo Dato: conservador. continua les concessions als nacionalistes: manteniment de la Mancomunitat. continuïtat de les reformes socials: acord entre empresaris i treballadors.

1.2. La crisi del sistema: de la Setmana Tràgica a 1917.  LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA (1909). Orígens de l’esdeveniment: estructural: situació de la ciutat  confluència moviment catalanista i agitació social. cojuntural: necessitat d’enviament de tropes a Marroc  decisió Maura reservistes casats. Esdeveniments: vaga general pacífica del dia 26 de juliol. situació de revolta general des de la zona industrial. repressió i dimissió del governador civil per l’actuació de l’exèrcit i el ministre De la Cierva (Governació = Interior) que veia intencions catalanistes.

Conclusions: - acusació infundada a radicals (Lerroux) i anarquistes. revolta imprecisa: 63 edificis cremats i més de 100 morts. forta repressió governamental: més de 1000 arrestats, però soles cinc executats. el cas de Ferrer i Guàrdia (inspirador de les escoles anarquistes a Barcelona). errors del govern: reservistes i execució de Ferrer i Guàrdia. Conseqüències: exigència liberal d’abandonament del govern de Maura. recolzament inicial del Rei, però obligació final a dimitir. incapacitat dels liberals de solucionar la crisi.

L’impacte social de la Iª Guerra Mundial. Especial transcendència en el desenvolupament del capitalisme espanyol. a) Desenvolupament econòmic. impulsat pel comerç exterior: - creixement  pas de la balança negativa a positiva. - causes:  demandes de productes d’exportaciò (ferro).  demanda de productes de consum interior (carbó i nolis). - crisis de postguerra  reconversió i proteccionisme. Conseqüències: - nacionalització  control del capital espanyol de la indústria i el Deute. - creixement de la Banca  trasllat cap al País Basc.  inversió en la indústria. b) Malestar social. Conseqüències negatives de la guerra: - augment dels preus pel creixement de la exportació. - lent creixement dels salaris, a menor ritme que els preus.

a) El paper del moviment obrer:  La crisi de 1917. a) El paper del moviment obrer: - creixement del moviment obrer:  socialisme (UGT) amb nous dirigents (J. Besteiro).  anarquisme (CNT)  implantació a Catalunya.  vaga general com a mètode. - coordinació:  des de 1916 UGT i CNT actuen conjuntament.  a 1917 amenaces de vaga general per evitar el problema de la fam. Comité de Huelga de 1917

b) El descontent de l’exercit: característiques de l’exercit:  gran nombre d’oficials.  divisió  peninsulars (buròcrates).  africans (mèrits de guerra). les Juntes Militars de Defensa:  protagonitzades pels peninsulars.  creixement dels preus.  ascens per mèrits de guerra.  recolzament de sectors renovadors (regeneracionistes).  reacció dubitativa del govern.

c) Intents de superar la crisis: mecanisme del torn  Alfons XIII nomena al conservador E. Dato.  suspensió de les garanties constitucionals, censura i acceptació de les Juntes. la protesta política:  Cambó organitza una Assemblea de Parlamentaris en sol·licitud:  formació de govern provisional.  convocatòria de Corts constituents.  fracàs per falta de recolzament polític.

d) L’esclat revolucionari: - protagonitzat pel moviment obrer:  especialment socialistes.  vaga general fracassada per falta d’unitat.  greus incidents amb més de 70 morts. - l'exèrcit contrari a la revolució social. Conseqüències: - el sistema tímid front als desigs renovadors de la societat. - falta d’unitat en els objectius de l'exèrcit, els obrers i els polítics.

La pendent cap a la Dictadura (1918-1923). Crisi social : - Barcelona  augment de les vagues i creació del somatén. - Andalusia  revolució camperola anarquista (el trienni bolxevic). - lluita sindical i terrorisme  reacció patronal amb el pistolerisme (1919-1921). - canvi en el socialisme  del reformisme a la revolució després de 1917 (Rússia).  paralització del sector revolucionari per P. Iglesias. - creació del Partit Comunista  escissió de les joventuts socialistes a 1921.

Conclusió, cap a 1923: - dificultat de control de les eleccions. - proliferació de petits partits. - inestabilitat governamental  23 crisis de govern. - falta d’oposició  republicans sense força.  catòlics desmotivats.  regionalistes dividits.  socialistes sense força per al canvi revolucionari.