En aquest bell poema s'expressen eloqüentment els sentiments dels israelites deportats a Babilònia: + La profunda nostàlgia que experimentaven en recordar la seva pàtria (v. I) + I la tristesa que els provocava el sarcasme dels seus opressors (v. 3). La destrucció de Jerusalem i del Temple, i la dura experiència de l'exili, expliquen d'alguna manera l'odi expressat en les invectives contra Babilònia i contra tots els que es van alegrar de la desfeta d'Israel (vs. 7-9).
1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Aquest és un dels més bells poemes de la literatura universal: potser mai l'amor apassionat per la pàtria no ha estat cantat amb accents de tanta nostàlgia i tanta violència. Aquest salm ens desconcerta, fins al punt que voldríem suavitzar i conservar només les quatre primeres estrofes. El desig salvatge de represàlia que encoratgen les dues últimes estrofes, sovint és posat entre parèntesis, quan es canta aquest salm en públic: és difícil "pregar" amb aquestes dues últimes estrofes... Per això, per no impressionar, se suprimeixen. S’hi reconeix la llei del talió: "ull per ull, dent per dent" (Gn 4,23; Ex 21,23-25; Lv 24,18-21). 2. AMB JESÚS Podem imaginar que Jesús recités aquest salm? Sens dubte, però ho feia a la seva manera. I aquesta per a nosaltres, avui dia, és l'única manera de recitar-lo amb ell. No pactar mai amb el mal! Perdonar aquells que ens fan el mal. Estimar la nostra ciutat, el nostre país, però sobretot la "fidelitat de Déu". Ser fidel sense compromís. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS No oblidar-se mai de "Jerusalem". Sant Joan ens ha revelat que la veritable Jerusalem és "la de dalt". El cristià no ha d’oblidar mai que viu com un desterrat i que la seva veritable pàtria és el cel.
Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d’enyorança de Sió. Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.
Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit, i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió»
¿com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? Si mai t’oblidava, Jerusalem, que sem paralitzi la mà dreta;
que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés d’anomenar-te, si deixés d’evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa.
«¿Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?» Aquesta és la creu i la paradoxa de la meva pròpia vida, Senyor. Com puc cantar mentre d’altres ploren? Com puc ballar quan d’altres estan de dol? Com puc menjar quan d’altres passen gana? Com puc jugar quan d’altres treballen? Com puc viure quan d’altres moren? Aquest món és exili, prova i sofriment; com parlar-hi de felicitat quan veig la misèria al meu voltant i la sento en la meva pròpia ànima? Com cantar en l'exili? Feu, Senyor, que senti com a meu el dolor dels altres. No permeteu que oblidi els sofriments d'homes i dones a prop i lluny de mi, l'aflicció de la humanitat en el nostre temps, l'agonia de milions a causa de la fam, l'abandonament i la mort. Que no em torni sord o insensible. La humanitat pateix, i la vida és exili. Els qui pateixen són els meus germans i germanes, i jo pateixo amb ells. Hi ha lloc per a l'alegria en la vida, però també n'hi ha per a la consciència seriosa i tràgica de la crisi del nostre temps i de la responsabilitat comuna d'alleujar el sofriment i buscar la pau. Vull poder cantar, Senyor, vull cantar les lloances del vostre nom i les alegries de la vida com vós m’heu ensenyat a fer-ho en les festes de Sió. Però no puc cantar en l'amargor de l'exili. Per això la meva resposta negativa, «Com puc cantar?», és en ella mateixa una pregària perquè escurceu l’exili, redimiu la humanitat, porteu l'alegria a la terra, i jo pugui tornar a cantar.
Som conscients, Senyor, que el món de la confusió i de la idolatria que vivim no és la ciutat que busquem; som ciutadans del cel i d'allà esperem que vingui el Salvador; deslliureu-nos, doncs, Senyor, de voler barrejar la nostra fe amb el pecat i guardeu els nostres llavis purs per a la vostra lloança. Us ho demanem, Pare, per Crist, Senyor nostre. Amén.