PLATÓ.

Presentación del tema: "PLATÓ."— Transcripción de la presentación:

1 PLATÓ

2 Neix el 427 aC, quan Atenes ja viu la seva decadència política i militar.
Fill de família aristocràtica. Nom autèntic Aristocles, però el van anomenar Plató en al·lusió a l’àmplia esquena.

3 Influència del context polític
Joventut marcada per guerra entre Atenes i Esparta (Guerra del Peloponès), i per lluites de poder entre el bàndol democràtic i el bàndol dels oligarques. Molts atenesos van culpar la democràcia d’haver-los conduït al desastre amb què va acabar la guerra.

4 Després de la derrota militar d’Atenes, Esparta aboleix la democràcia i imposa un govern afí format per 30 oligarques (“Govern dels 30 tirans”).

5 Interès per la política
Des de jove sent interès per la política, i els seus parents el conviden a participar en el govern dels 30 tirans. Rebutja la invitació al comprovar la política de terror d’aquests tirans.

6 El govern dels 30 tirans cau al cap d’un any per una revolta popular, i s’instaura la democràcia, però aquesta democràcia, que serà la que Plató coneixerà, no és la de Pèricles, sinó una democràcia descomposada per les ambicions personals i la incompetència dels dirigents.

7 Sòcrates, víctima d’una democràcia deteriorada
Als 20 anys coneix Sòcrates, de qui es fa amic i deixeble. El govern dels 30 tirans intenta implicar Sòcrates en els seus crims, però Sòcrates se’n desmarca. Com que la democràcia acaba condemnant Sòcrates, Plató es convenç que la democràcia, com tampoc l’oligarquia, no permet governar la ciutat amb justícia.

8 La filosofia com a medecina per a la política
Plató tracta de buscar en la filosofia una medecina política que pugui aplicar-se als règims polítics del seu temps. Segons ell, un govern format per filòsofs serà l’únic a governar l’Estat amb justícia i harmonia.

9 Els viatges Després de la mort de Sòcrates, viatja per Egipte, Sicília i el sud d’Itàlia. Va estar tres cops a Siracusa, on hi havia uns tirans, que van demanar a Plató que s’encarregués de la seva educació filosòfica. Veu l’ocasió d’aplicar els seus projectes de reforma política, però fracassa i fins i tot la seva vida arriba a córrer perill.

10 L’Acadèmia L’any 387 aC, després d’un primer viatge a Siracusa, funda a Atenes la seva escola de filosofia, a la qual va donar el nom d’”ACADÈMIA”. No només hi estudiaven filosofia, sinó també física, geometria, astronomia i aritmètica. L’Acadèmia havia de servir també per a la formació de futurs polítics i governants.

11 El llibre VII de la República
Obra que exposa més sistemàticament el pensament de Plató. Títol original en grec Politeia, és a dir, “Govern de la polis” o “Organització política de l’Estat”. Traducció al llatí “Res publica” (cosa pública). Del llatí es va fer la traducció directa al castellà. No confondre “República” amb la forma concreta de govern, ja que aquí Plató parla de l’organització política de l’Estat i del govern en general. Consta de 10 llibres (capítols), que escriuria en tornar del seu primer viatge a Siracusa (anys de redacció: entre el 387 al 375 aC).

12 UN ESTAT IDEAL El tema general és l’Estat, però a Plató li interessa l’Estat Ideal, és a dir, el que l’Estat hauria de ser perquè els seus membres puguin dur una vida feliç i justa. Seria el model que haurien d’imitar tots els Estats empírics (cap no podrà encarnar a la perfecció l’ideal, però podrà acostar-s’hi si s’hi duen a terme algunes reformes).

13 Plató vol salvar la política (curar-la) del relativisme dels sofistes, vinculant-la a valors eterns i immutables (la Justícia en si i el Bé en si).

14 L’experiència política de Plató el convenç que tots els Estats estan “malalts” a causa d’un mal govern. Així, La República és com un “tractat de medicina política”.

15 REMEI GOVERNS: FILÒSOF REI
El principal remei per al mal dels Estats és que hi hagi un “govern de filòsofs”. El bon governant prendrà com a guia l’ordre etern de les Idees, deixant de banda les seves ambicions personals.

16 LLIBRE II, IV i VII LLIBRE II
ES PLANTEJA L’ANALOGIA ENTRE LA JUSTÍCIA EN L’INDIVIDU I LA JUSTÍCIA EN L’ESTAT. L’ORIGEN I LA FINALITAT DE LA COMUNITAT POLÍTICA LES CLASSES SOCIALS LLIBRE IV LES TRES CLASSES DE L’ESTAT (CONTINUACIÓ). CORRESPONDÈNCIA ENTRE LA JUSTÍCIA EN L’INDIVIDU I LA JUSTÍCIA EN L’ESTAT. LLIBRE VII MITE DE LA CAVERNA L’EDUCACIÓ DELS GOVERNANTS

17 pp. 52-inici 53: Introducció a la idea de justícia
Recerca d’una definició de la idea de justícia Podem parlar d’un individu just (qüestió moral) i d’una polis justa (qüestió política) El llibre de la República comença amb un estudi de la justícia en l’individu (qüestió moral). Però per poder resoldre la qüestió moral, s’introdueix la qüestió de l’organització de la polis, una qüestió política.

18 El símil de les lletres Igual que no podem llegir bé les lletres petites d’un text i, en canvi, si les veiem en gran no tenim problema per llegir-les, Plató considera que entendrem bé què és un individu just si abans aclarim què és una comunitat justa.

19 CONCLUSIÓ DE LA INTRODUCCIÓ
Plató considera que, si definim què és un estat just, podrem definir què és una persona justa perquè veu l’estat com un organisme, com una persona “en gran” (TEORIA ORGANICISTA DE L’ESTAT). Al final la conclusió serà que és més important la ciutat que l’individu, ja que la felicitat del tot és més important que la de qualsevol dels seus membres o grups.

20 ESTRET LLIGAM INDIVIDU-POLIS A L’ANTIGA GRÈCIA
Això també se segueix de l’especial relació que s’estableix a l’Antiga Grècia entre individu- polis (en el Critó, un altre dels diàlegs de Plató, Sòcrates afirma que tot i que la polis l’hagi condemnat no pot fugir d’Atenes per respecte a les lleis, perquè té un deute amb la ciutat que li ha donat tot).

21 “La recerca que emprenem no és poca cosa, sinó pròpia d’un que hi veu agudament, pel que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils, sóc del parer”- vaig afegir – “que hem de fer aquesta investigació com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim curts de vista. I aleshores hi hagués algú que s’adonés que en un altre lloc hi ha les mateixes lletres, però més grosses i ocupant més espai. Opino que això li apareixeria com tota una troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les petites, a veure si casualment són les mateixes”. “Ens sembla molt bé” – feu Adimant – “Però és que veus alguna cosa tal en la recerca referent a la justícia?” “Ja t’ho diré” – li vaig fer – “La justícia, diem, és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat.” “Naturalment” – respongué ell. “I la ciutat és més que un home sol?” “És més” – acordà. “Doncs potser en un objecte més gros hi hagi una justícia més grossa i més fàcil d’assimilar. Per tant, si ho voleu, primer mirarem què és la justícia a les ciutats, i després ho examinarem igualment en cada persona: observarem la paritat del que és més gros en la figura del que és més petit.” “Doncs em sembla que parles molt bé” – afirmà ell. “A veure” – vaig fer jo – “si nosaltres de paraula veiéssim sorgir una ciutat, no veuríem també com hi neixen la justícia i la injustícia?” “Segurament” – va admetre ell. REPÚBLICA, II, 368d-369b Símil de les lletres

22 Gènesi de la ciutat: necessitats i origen de la polis (369 – 370d)
Sòcrates proposa « contemplar en el pensament l’origen d’una polis » i veure en quin moment del seu desenvolupament apareix la justícia. Es planteja que allò que porta els individus a fundar una polis és la seva incapacitat per cobrir les seves necessitats per separat. Llavors s’uneixen en un mateix lloc amb aquells que els poden ajudar. Es produeix un intercanvi recíproc segons el que cadascú necessita dels altres. Les necessitats que s’han de satisfer tenen a veure amb la subsistència, són necessitats bàsiques : aliment, vestits, sostre, cura del cos, etc.

23 REPÚBLICA II, 369e – 370 c Principi d’especialització
“Au, doncs, - vaig fer jo - fundem de paraula una ciutat des del seu principi. La fundaran, em sembla, les nostres necessitats.” [...] “Per què la primera i màxima necessitat és la provisió de queviures perquè puguin existir i viure.”[...] “L’habitatge, el vestit, i altres coses per l’estil”[...] “Hi haurà altra cosa que no sigui un pagès, i un paleta, i també un teixidor?” [...] “I què, doncs? Caldrà que cadascun d’aquests del seu treball en faci un bé per a tots, per a la comunitat? Per exemple, el pagès, que és ell tot sol, prepararà queviures per a quatre, i hi esmerçarà el seu temps i el seu esforç multiplicats per quatre en la provisió de menjar, i en farà participar els altres? O prescindirà d’ells, emprarà només la quarta part de temps a disposar-se menjar, i de les tres parts restants en gastarà una en la cura de la seva vivenda i dues més en els seus vestits i el seu calçat, i tindrà les seves coses sense partir-se-les amb els altres, sinó que cadascú es farà per ell mateix les seves coses?” I Adimant observà: “Sòcrates, segurament és més fàcil allò primer que això darrer.” “I no és estrany, per Zeus!” – vaig comentar jo – “Quan parles m’adono personalment que, en primer lloc, no n’hi ha cap de nosaltres que sigui exactament igual a un altre, diferim en la naturalesa, i a cadascú li escau una feina diferent. O no t’ho sembla.” “M’ho sembla.” “I què? Qui sap si algú ho faria més bé dedicat a molts oficis que a un de sol?” “Sempre a un de sol” – feu ell. “I em penso que també el que segueix serà una cosa clara: si es deixa passar l’oportunitat de l’obra, aquesta se n’anirà a norris.” “La cosa és claríssima” “Perquè l’obra no crec que s’avingui a esperar el lleure del seu autor, cal que aquest l’atengui i no la consideri com un treball marginal.” “Cal.” “Sí: de tot això resulta que les coses són més, més belles i més fàcils si es fan segons el que els és propi i en temps oportú, prescindint de totes les altres.”

24 GÈNESI DE LA CIUTAT Sòcrates proposa « contemplar en el pensament origen d’una polis » i veure en quin moment del seu desenvolupament apareix la justícia. Es planteja que allò que porta els individus a fundar una polis és la seva incapacitat per cobrir les seves necessitats per separat. Llavors s’uneixen en un mateix lloc amb aquells que els poden ajudar. Es produeix un intercanvi recíproc segons el que cadascú necessita dels altres. Les necessitats que s’han de satisfer tenen a veure amb la subsistència, són necessitats bàsiques : aliment, vestits, sostre, cura del cos, etc. Com a conseqüència de la producció i intercanvi dels bens bàsics es produeix una especialització (PRINCIPI D’ESPECIALITZACIÓ): Cada individu s’ocupa de fer una única tasca de les necessàries per a la subsistència. Així, apareixen els oficis de pagès, arquitecte, teixidor, sabater, metge,...

25 Justificació de l’especialització:
a)      Cadascú neix més hàbil per realitzar una certa tasca (raó d’aptitud o talent natural). b)      Es fa millor un ofici que molts (raó de perfeccionament o eficàcia d’una habilitat). c)      Una tasca exigeix estar sempre pendent d’ella per fer-la bé, ja que et pot reclamar en qualsevol moment (raó de dedicació exclusiva).

26 ANÀLISI -         La polis, en el seu origen, és una comunitat purament econòmica, és a dir, s’origina per una motivació econòmica, no per motivacions afectives com ara l’amistat, la necessitat de companyia, etc. -         Les condicions econòmiques són més importants que la seguretat, per exemple, tenir necessitats bàsiques cobertes. -         Semblant al que dirà Marx. Però Plató no diu que el factor econòmic sigui l’únic. Poden haver-hi més factors, però el primer i més bàsic és la satisfacció de les necessitats econòmiques. Si no se satisfan les necessitats bàsiques, desapareix qualsevol comunitat. -         Des del principi s’estableix l’especialització. El principi d’especialització és una constant en el desenvolupament de la polis i tindrà importants conseqüències pel tema de la justícia.

27 TEXT: LLEGIM PP 3. El desenvolupament de la polis: els oficis secundaris. Primera qüestió sobre la justícia

28 3.1. L’especialització porta a la necessitat de més oficis (secundaris) per complementar els oficis primaris. - Els artesans: Satisfan les necessitats tècniques dels oficis primaris. Aquests nous oficis s’encarreguen de fer les eines, els materials i la força animal per a la realització dels oficis primaris. Així apareixen fusters, ferrers, i més artesans. També els boiers (bous per llaurar la terra), vaquers i pastors (cuir i pells). Amb aquests nous oficis fa falta més gent i la ciutat creix.     

29    Els comerciants: Satisfan la necessitat d’importar mercaderies. [Aquesta necessitat no es justifica explícitament en el text. Potser quan diu “en un lloc”, ja que no tot el necessari pot trobar-se en un lloc, p. ex.: minerals com ara el ferro –mines-, fusta –boscos-, pedres – cantera-,..., coses necessàries per fer les eines, construir més cases,... i fa falta portar-ho d’un altre lloc]. Neix l’intercanvi comercial: canviar productes propis per aquells que els manquen i necessiten. Per poder intercanviar cal doncs produir més del que es necessita per comerciar amb els productes sobrants (sobreproducció). Amb la qual cosa calen més pagesos i artesans, a més de mariners (comerç per mar).       

30   Mercaders i els obrers Perquè no perdin temps els treballadors dels diferents oficis productors (principi d’especialització, dedicació exclusiva), apareixen els mercaders, que compren i venen productes en el mercat amb l’ús de monedes. Obrers (forts però no intel·ligents).

31 3.2. Surt la qüestió sobre si la ciutat desenvolupada fins a aquest punt ja és prou gran per considerar-la perfecta [completa]. Pot trobar-se en ella ja la justícia?

32 RESPOSTA Adimant: “jo no ho veig gens, tret que sigui en el tracte mutu dels uns amb els altres”. Per entendre millor la justícia cal una ciutat més elaborada. Veurem que és una ciutat on una classe governant ha de saber conscientment què és la justícia per poder funcionar, cosa que no passa amb la ciutat elaborada fins ara.

33 JUSTIFICACIÓ DE LA RESPOSTA: LA CIUTAT PER ARA ÉS UNA UNITAT NATURAL, ENCARA NO ESTÀ GOVERNADA PER LA JUSTÍCIA La primera ciutat conforma una unitat natural, ja que: a)    No té líders, cap govern, ni lleis, ni càstigs. b)      És una unitat perquè els interessos individuals coexisteixen harmoniosament, no cadascun per la seva banda amb independència dels altres.

34 La ciutat fins ara, com un rusc d’abelles
Aquesta unitat se sol comparar amb la que es dóna en un rusc d’abelles, una colònia de formigues, o fins i tot el cos humà: Cada element fa una funció complementària pel bé del tot, però no hi ha cap pla previ, cap propòsit, respecte a la unitat com a tot.

35 4. L’aparició del luxe en la ciutat (pp. 58-59)
Fins ara, la forma de vida que porta la ciutat està marcada per l’austeritat: els ciutadans no fan més del que es poden permetre (no tenir més fills dels que poden mantenir). És una vida agradable i senzilla, amb aliments saludables. Tanmateix aquest sistema de vida canviarà per l’aparició del luxe.

36 Per què apareix la necessitat del luxe?
- Possiblement tingui a veure amb la concepció platònica de l’ésser humà, especialment pel que fa a la qüestió de l’esclavatge dels plaers per part del cos. No ens aconformem a satisfer necessitats bàsiques: el cos sempre demana més, i no pot trobar l’equilibri per si sol, ja que els plaers sempre volen més (Antifont). Tenim una tendència natural a la desmesura.

37 S’avança la qüestió clau: De la desmesura a l’autocontrol, gràcies a la justícia
- La justícia sorgirà precisament a partir de la necessitat que té la ciutat d’autocontrol per a evitar l’autodestrucció, semblantment al control que l’ànima ha d’exercir damunt del cos (p.ex., Fedó).

38 Origen de la guerra i necessitat d’exèrcits. (final 59-inici 61)
-   Apareix una nova necessitat aparellada al luxe: la necessitat de més territori, perquè caldran més riqueses: (a) per mantenir nous oficis no productius (serveis): actors, poetes, músics, criats, metges... (b) per garantir el benestar que reclama la població -   Per aconseguir més territori caldrà perdre’n als veïns; d’aquí sorgirà la necessitat de la guerra i, per tant, d’un exèrcit per atacar i defendre’s de les invasions, que ha de ser professional (pel principi d’especialització).

39 ELS SOLDATS -        És diferent a la resta d’oficis, ja que la seva feina suposa totes les altres, ja que les ha de protegir. Paper essencial per al pas a la forma final de ciutat i establiran un grup apart d’on sortiran els governants (una forma especial de guardià de la ciutat). -         En la ciutat original, cadascú busca el seu propi interès, però els soldats-guardians treballen per a l’interès de la ciutat en la seva totalitat.

40 QUALITATS DEL GUARDIÀ-SÍMIL DEL GOS
Sobretot han de ser valents. Però tindran qualitats contraposades: pacífics amb els qui coneixen, irascibles amb els estranys. Necessiten un cert coneixement del que és bo per escollir a qui atacar. Els guardians ja apunten una certa natura filosòfica, que serà important més endavant per a la selecció dels filòsofs d’entre els guardians més excel·lents.

41 Dos categories de guardians
- Quan Plató desenvolupa el concepte dels guardians, els dividirà en dos grups: els guardians perfectes o magistrats, i els guardians a seques (auxiliars), que els han d’obeir. Fins a aquest moment del desenvolupament de la polis, ningú mana sobre ningú. Ara hi haurà un grup la funció del qual és mantenir la unitat de tota la polis de forma conscient i intencionada.

42 LA UNITAT POLÍTICA!! - Apareix la primera forma d’organització no purament econòmica sinó política: la del govern. .

43 INTEL·LECTUALISME SOCRÀTIC APLICAT A LA POLÍTICA
- Que la ciutat funcioni bé dependrà de trobar bons governants i aquesta serà la preocupació de Plató en endavant. Veurem com establirà el vell lligam de l’intel·lectualisme socràtic aplicat aquí a la política: saber = govern.

44 FI LLIBRE II !!!! ÀNIMS!!

45 LLIBRE IV Ara la polis ja no es una agrupació de particulars preocupats pels seus afers que es beneficien mútuament dels seus intercanvis en un mateix lloc (podríem dir, una polis que neix al voltant del mercat).

46 LLIBRE IV: Unitat política, perquè comença a haver-hi líders
Els guerrers es preocupen pel tot, no pels seus afers particulars, de forma que entenen la polis com una unitat superior als interessos particulars. Ara la polis està acabada i és una unitat política, no únicament econòmica.

47 Les tres classes socials
La polis és ara un tot que s’ha d’organitzar. S’organitza pel principi de divisió de classes: hi ha tres classes amb diferents funcions respecte al tot, amb els seus drets i obligacions: uns individus manen (filòsofs) els altres defensen (guardians) els altres produeixen i comercien (artesans)

48 MOLTS PRODUCTORS, POCS GOVERNANTS
Són molts els que mantenen (productors) i molts els que protegeixen (guardians auxiliars); els que manen, que són els mantinguts, han de ser pocs. Si molts manessin i pocs treballessin, seria un caos.

49 Un altre motiu per què són pocs els governants
Per les dificultats del procés d’aprenentatge a què estan sotmesos els governants, només uns pocs poden passar les proves.

50 p. 65: Recerca de la justícia en la ciutat completament fundada
La ciutat ja està acabada. Cal ara veure-hi* la justícia (*veure equival a comprendre amb la raó). La justícia portarà a la felicitat. Sòcrates afirma que una ciutat justa és la que recull les següents virtuts: temprança (o moderació), coratge (o valentia) i saviesa (o prudència).

51 Correspondència virtut-classe social
Cada virtut està sobretot present en una de les classes socials: MODERACIÓ-ARTESANS CORATGE-GUARDIANS SAVIESA-FILÒSOFS

52 LES VIRTUTS DE LA CIUTAT
Són virtuts acumulatives: l’artesà haurà de tenir només temprança, però el guardià haurà de tenir temprança i coratge, mentre que el governant haurà de tenir temprança, coratge i saviesa.

53 ARA VEUREM EL QUE ÉS PROPI DE CADA VIRTUT

54

55 Definició de la saviesa de la ciutat i lloc (classe) on trobar-la en la ciutat. (pp. 66-meitat 69)
En la ciutat hi ha tants sabers com oficis, però l’únic saber que fa sàvia a una ciutat és el que decideix sobre els afers de la totalitat de la ciutat, no sobre els interessos de cap persona o grup en particular. Únicament el saber dels guardians perfectes compleix aquesta condició, “la ciència que guarda l’estat”. És l’únic saber que es mereix el títol de saviesa, i és el que han de demostrar els governants.

56

57 DEFINICIÓ DE CORATGE I LLOC EN LA POLIS (final p. 67- mitjan p. 69)
Qualsevol persona pot ser valenta o covarda, però no tothom influeix en el coratge de la ciutat. Només els guerrers, perquè lluiten per la ciutat. Per tant, la part de la polis que fa coratjosa la ciutat és la classe dels guardians auxiliars. El coratge és la força per conservar l’opinió recta davant totes les adversitats, això vol dir, creure’s les lleis fetes pels governants i mantenir-les, sota qualsevol circumstància (no apartar-se d’aquestes obligacions ni per temor ni pels plaers).

58 TEMPERANÇA

59 DEFINICIÓ DE TEMPERANÇA I LLOC EN LA POLIS (final p. 69- inici p. 72)
La temperança és ordre i autocontrol: saber-se aguantar davant impulsos corporals que semblen superiors a la voluntat. Cal dominar les passions i els sentiments. Amo de si mateix. Expressió que sembla ridícula, perquè implica una contradicció: s’és amo i s’és esclau a l’hora. La solució és reconèixer que en l’ésser humà hi ha una part bona, que ha de manar, i un part dolenta, que ha d’obeir. La part que mana té seny.

60 De la mateixa manera, una ciutat temperada és aquella en què els honestos manen i la resta accepten dòcilment aquesta autoritat (mínima racionalitat). Així s’aconsegueix ordre. Els dominats han de reconèixer l’autoritat dels que manen, i ho poden fer perquè els que manen han de ser savis.

61 La temperança es troba en tota la ciutat, no en una classe en concret: els governants s’han de saber sacrificar a la seva feina i pel bé comú – com que tenen seny, els serà més fàcil-; i el poble, per no caure en els excessos.

62 LA DEFINICIÓ DE LA JUSTÍCIA...
ANEM A LA QÜESTIÓ CLAU: LA DEFINICIÓ DE LA JUSTÍCIA...

63 La justícia: que cada classe faci la seva feina (pp. 72-75)
S’han trobat tres virtuts en la ciutat. Què queda? Allò que fa que la ciutat “participi de la virtut”, la justícia, que és la “possessió i ús del que ens és propi i ens pertany”. Si es confonen les classes sí que és un gran problema per a la ciutat (si un productor fos governant això perjudicaria la polis). Cada classe fa el propi i no el d’una altra classe. Confondre funcions és la injustícia. Definició final (434c): “La fidelitat a la pròpia comesa de la classe dels negociants, dels auxiliars, dels guardians, cadascuna d’elles fent la seva pròpia a la ciutat, serà la justícia”.

64 Justícia es defineix en el sentit que cada classe faci bé la seva pròpia funció i no es fiqui en les funcions de les altres classes (injustícia). Cal entendre aquesta perspectiva del tot: totes les classes han de cooperar per al bé de la ciutat. En aquest sentit la justícia fa que es desenvolupin les diferents virtuts sense que hi hagi conflicte entre les classes. S’aconsegueix un equilibri o harmonia en la ciutat que la lliura del caos (de l’oposició entre uns i altres, del ser i no ser en el seu si).

65 Hem arribat a la justícia en la polis, que portarà l’harmonia, perquè cada classe farà la seva feina. Igual que en el Llibre II es defensava el principi d’especialització (divisió en els treballs), ara el Llibre IV defensa la divisió en estaments polítics.

66 Recuperar el símil de les lletres
Trobada la justícia en la polis, ara cal trobar les característiques de l’home just (recordeu el símil de les lletres!). Tampoc no es pot aplicar automàticament el que hem dit de la justícia en la polis a la justícia en l’individu.

67 3 classes = 3 parts ànima Com que la justícia en la polis consistia en l’harmonia de les tres classes, ara haurem de demostrar que en l’ànima també hi ha tres parts. Perquè si descobrim que hi ha tres parts en l’ànima, homòlogues a les tres parts de la ciutat, llavors ja podrem entendre què és la justícia en l’individu.

68 Mètode: introspecció psicològica
Ara bé, abans la polis la generàvem racionalment, però no podem arribar a l’ànima de la mateixa manera. Sòcrates utilitzarà la introspecció psicològica (examinar què passa dins de la nostra ànima).

69 Principi de no conflicte o principi de no contradicció
La guia en la introspecció serà el principi de no conflicte, pel qual “una mateixa cosa no és susceptible de fer i patir coses contràries”, és a dir, no podem contradir-nos a nosaltres mateixos.

70 Resolució del conflicte
Si no podem contradir-nos, i l’ànima a la vegada vol fer una cosa i també la seva contrària, això necessàriament voldrà dir que hi ha dues parts de l’ànima: una que és responsable del primer voler i una altra que és responsable del segon voler.

71 Exemple Estic fent règim, però em menjo un pastís.
Hi ha una part racional que em diu que no ho faci. Hi ha una part concupiscible que em diu que me’l mengi.

72 Tres parts o aspectes en l’ànima
D’aquesta manera, Plató ha distingit la part racional i la part concupiscible de l’ànima. Per un raonament anàleg, diferenciarà la ira o còlera del desig corporal i de l’ús de la raó. En cada persona hi ha unes formes o caràcters dominants de forma innata.

73 No estem parlant de parts en sentit espacial (com quan parlem de les habitacions d’una casa, per exemple) o temporal (les parts d’una història), com en un objecte físic. Plató sembla al·ludir a diverses formes d’operar d’una ànima simple; per tant, es tractaria més aviat de parlar d’aspectes, factors, facultats... S’ha comparat amb la teoria psicoanalítica de la ment, que hi distingeix el Jo, l’allò i el superjo. Però no hi ha unanimitat en els estudiosos.

74 A cada part, la seva virtut
Així, en l’ànima hi ha tres parts o aspectes que equivalen a les tres classes de la polis. A cada aspecte li correspon una virtut: A l’aspecte racional  la saviesa A l’aspecte irascible  el coratge A l’aspecte concupiscible  la moderació.

75 Conclusió: què és la justícia en l’individu?
Si cada aspecte o part de l’ànima desenvolupa la virtut que li és pròpia, s’aconseguirà l’harmonia, és a dir, la justícia en l’ànima de l’individu.