Aquest vibrant himne de lloança celebra la majestat i el poder de Déu, que es manifesten en la força de la tempesta. La “veu del Senyor” és el tro, que sacseja amb energia totes les forces de la natura (vv. 3-9). A la veu del Senyor, en aquesta teofania còsmica, hi respon la lloança litúrgica de tota la creació, expressada en una única paraula: “Glòria!” (v. 9)

1. AMB ISRAEL 2. AMB JESÚS 3. AMB EL NOSTRE TEMPS Tenim en aquest salm un fragment literari admirable: la descripció d’una tempesta que envolta Palestina. Aquesta tempesta divina és simbòlica: “Javhè és el vencedor de les forces del mal que envolten Israel... Totes les nacions paganes del seu entorn, despullades i devastades per l’huracà diví deixen Israel en pau, per tal que pugui cantar la glòria de Déu en el temple. 2. AMB JESÚS Aquest cant el proposa l’Església el diumenge del “baptisme de Jesús”. “El cel s’obrí... Se sentí una veu... Ets el meu Fill”. L’Evangeli, com una cosa ben normal, utilitza els esquemes culturals del poble on va ser proclamat per primera vegada... Per a un jueu d’aquell temps, el “tro” era “la veu de Déu”. 3. AMB EL NOSTRE TEMPS La certesa de la victòria final de Déu. “El Senyor té el soli en les aigües diluvials, i seu el Senyor, rei per sempre”. La imatge de la tempesta que estavella els cedres, que domina la força de les aigües, ens diu d’una manera eloqüent que Déu dirà efectivament l’última paraula contra totes les potències enemigues. Jesucrist és aquest “Senyor de la glòria” cantat ja pel salmista.

Doneu al Senyor, fills de Déu, doneu al Senyor glòria i honor, honoreu el Senyor, honoreu el seu nom, adoreu el Senyor; s’apareix la seva santedat.

El tro del Senyor es fa sentir sobre les aigües, el Déu majestuós fa esclatar la tempesta, ve el Senyor sobre els aigües torrencials.

El tro del Senyor és potent, el tro del Senyor és majestuós. El tro del Senyor estavella els cedres, estavella el Senyor els cedres del Líban.

Fa saltar el Líban com un vedell i el Sarion com la cria dels braus.

El tro del Senyor fa espurnejar flames de foc, el tro del Senyor arremolina el desert, arremolina el Senyor el desert de Cadés.

El tro del Senyor arremolina l’alzinar i escorça les boscúries. I al seu palau tot canta: «Glòria!»

El Senyor té el soli en les aigües diluvials, i seu el Senyor, rei per sempre. Que el Senyor faci poderós el seu poble, que el Senyor el beneeixi amb el do de la pau.

QUAN EL CEL S’ENFOSQUEIX El cel s’ha enfosquit, la tempesta s’enfureix, les forces del mal sembla que s’hagin apoderat del cel i de la terra. La tempesta és símbol i realitat de destrucció i confusió, de perill i de mort. L’home tem la tempesta i s’afanya a protegir-se quan descarreguen els llamps. L’home, des de la seva infantesa personal i històrica, ha tingut sempre por a la foscor. I, tanmateix, ara m’ensenyeu, Senyor, que la tempesta és el vostre tro. Avanceu enmig d’ella, us presenteu, domineu el cel i la terra que vau crear. Sou el Senyor de la tempesta. Sou igualment present en la foscor com en la llum; regneu sobre els núvols com ho feu sobre el cel blau. Us adoro com a Senyor de la natura. “El tro del Senyor és potent, el tro del Senyor és majestuós”. Després de reconèixer-vos en les tempestes de la naturalesa, arribo a reconèixer-vos també en les tempestes de la meva pròpia ànima. Quan el meu cel privat s’enfosqueix, tremolen els meus horitzons i raigs de desesperació descarreguen sobre la soledat del meu cor, vós us apropeu a l’ànima, tant en el consol com en la temptació. Ara, enmig de la tempesta, Senyor, us sento més a prop que no pas enmig de la calma. En les hores fosques m’acosto més a vós, i m’inclino davant la vostra majestat enmig del temporal que rugeix pels camps de la meva ànima. “Que el Senyor faci poderós el seu poble, que el Senyor el beneeixi amb el do de la pau”.

Déu fort i misericordiós, la veu del vostre Fill calmà les aigües i, quan morí a la creu, també cridà en lliurar el seu esperit: aclamem la vostra glòria i el vostre poder, i, en silenci, escoltem la vostra veu poderosa, perquè ens beneeixi amb la vostra pau.