La filosofia hel·lenística

Presentación del tema: "La filosofia hel·lenística"— Transcripción de la presentación:

1 La filosofia hel·lenística
Judith Matavacas Aroa Illa Laura Tomàs Irene Sánchez

2 El context social i polític

3 El món hel·lenístic El terme "hel·lenístic" va ser
introduït per l' historiador alemany Johan Gustav Droysen. Termes derivats del verb grec «hellenínzein», que significa «parlar grec» o «actuar com grec». El període hel·lenístic o època hel·lenística, excepte per personatges importants com ara Alexandre Magne i Cleopatra, és relativament desconegut. És considerat un període de transició, entre el resplendor del període clàssic de Grècia i el poder de l’Imperi Romà que el succeeix.

4 Es classifica en diferents períodes:
Primer  Des de l’any 323 fins el 280 aC. Desintegració de l’imperi conquerit per Alexandre i la fixació de noves monarquies. Segon  Des de l’any 280 fins el 168 aC. Esclat de la civilització hel·lenística. Tercer  Des de l’any 160 fins el 30 aC. Empobriment, submissió cada vegada major a Roma.

5 Característiques Les polis que, com Atenes o Esparta, dominen un
petit territori i combaten per la seva hegemonia, perden sentit com a model “polític”. Ja no existeix l’autonomia de les polis ni la discussió a l’àgora, sinó que és transformat en un imperi militaritzat. Davant de la polis s’estén tot l’enorme territori conquerit per Alexandre el Gran, que cal configurar necessàriament de manera diferent de la polis. La “política”, que Aristòtil havia anomenat “la més arquitecònica de les ciències”, no pot constituir-se en aquests moments sobre els fonaments de la ciutat estat. El poder del món grec deixa de ser polític per ser cultural. Hel·lenisme significarà viure, imitar, reproduir una “idea d’allò grec” que, d’una manera imprecisa, s’estendrà per tot el món conquerit per Alexandre i els seus successors. Tot això implica la pèrdua de cultura “nacional” exemplificada en la democràcia atenesa o en l’oligarquia espartana.

6 La cultura hel·lenística
Les formes en què apareix la cultura hel·lenística són varies, però cal destacar algunes d’elles com: Cosmopolitisme en funció del nou territori, no només real sinó ideal. Especialització en diferents ciències experimentals i matemàtiques.Interès pels estudis filosòfics. Noves biblioteques i centres d’investigació que, en cert sentit, van ampliar i perfeccionar la idea de “comunitat científica”, iniciada en el Liceu aristotèlic. Formació de la Biblioteca d’Alexandria, que va començar a formar-se sota el mandat de Ptolemeu I.

7 Es pretenia donar sentit a la vida individual en un àmbit
Pèrdua de significació d’alguns dels conceptes centrals de la cultura grega anterior. Physis - Lógos - Ethos - Paideia - Démos - Polis - Empiria - Nomos – Areté Es pretenia donar sentit a la vida individual en un àmbit apartat de la polis. Les noves filosofies tenien un caràcter pràctic. Canvia la feina dels filòsofs, s’abandona el somni d’un poder polític projectat cap a una societat Ideal.

8 L’Epicureisme

9 Epicur va néixer a l'illa de Samos l'any 341
Epicur va néixer a l'illa de Samos l'any 341. Quan el filòsof tenia 35 anys, tornà a Atenes per fundar la seva escola. A Atenes va viure envoltat d'un cercle d'amics. Per poder impartir la seva doctrina, va comprar una casa i un petit terreny, el «jardí»

10 Epicur entenia la filosofia fonamentalment com a investigació de la felicitat humana i com a reflexió sobre els temors que la impedien: La por a la mort La por als déus El desig desmesurat de plaers La por al dolor

11 Segons Diògenes Laerci, Epicur va dividir la filosofia en tres parts:
L’ètica Defensa l’hedonisme: identifica el bé amb el plaer. L’autèntic plaer s’aconsegueix amb l’autarquia i es troba en el saber i l’amistat Aquests dos béns produeixen ataràxia: serenitat i equilibri de l’ànima

12 La canònica Estableix el criteri de veritat del pensament i del discurs El criteri de veritat és l’evidència sensible, que ens proporciona el cos L’error mai prové de la sensació, sinó que prové dels prejudicis

13 La física Va adoptar la teoria atomista de Demòcrit No existeix res més que l’espai buit i els àtoms Els àtoms tenen una desviació (principi de llibertat) L’ànima és material i no té sentit la immortalitat

14

15 L’estoïcisme

16 Comparacions amb els cínics. El destí segons els estoics.
Fortalesa o domini sobre la pròpia sensibilitat i ve del terme stoá, pòrtic en grec. És una derivació del cinisme i el seu fundador va ser Zenó de Cítion (336 aC-264 aC). Comparacions amb els cínics. El destí segons els estoics. ETAPA PERSONATGES ANYS Primer estoïcisme Zenó de Cítion (336 aC – 264 aC) Cleantes d’Assos (330 aC – 232 aC) Crisip de Soli (227 aC – 204 aC) Estoïcisme mitjà Paneci de Rodes (180 aC – 110 aC) Posidoni d’Apamea (180 aC – 51 aC) Estoïcisme romà Sèneca de Còrdova (4 dC – 65 dC) Epictet de Hieràpolis (5 dC – 125 dC) Marc Aureli de Roma (121 dC dC)

17 1. Ètica, física i lògica estoica
Per als estoics la filosofia és com el cos humà: -La lògica és l’esquelet: tracta del benpensar i aguanta el cos. -La física és la carn: tracta del benorganitzar i del lloc de cada cosa. -L’ètica és l’ànima: tracta del benviure.

18 1.1. L’ètica estoica. L’eudaimonia i principals diferències amb el epicureisme
Connotacions i significats del terme estoïcisme. Significat d’eudaimonia. Diferències principals entre epicureisme i estoïcisme. Concepte d’apropiació i afinitat que tenen els humans cap al món. Ètica universal justa. Passions i raons.

19 1.2. La física estoica Els conceptes d’esperit universal i de divinitat van en contre del materialisme o panteisme. La raó és la que origina vida i influeix a la matèria física de manera que aquesta adopti múltiples formes. El foc i la matèria determinen el ritme de l’univers. Hi ha dos tipus d’ànimes, la humana i la universal.

20 1.3. La lògica estoica Representa l’escola d’Atenes, mostran un debat entre els acadèmics (de l’Acadèmia platònica) i els estoics.

21 2. Ciutadania universal Els estoics van ser els primers que tingueren una idea d’unitat universal. La idea d’unitat social neix amb el cristianisme. Segons els cínics la societat està impregnada de mentida. Els estoics defensen una ciutadania universal en la que els savis hi participen. La societat grega pretenia arribar a una megalópolis però amb diferents mètodes que els ideats pels estoics.

22 “investigar atentament” o, simplement, “investigar”
L’escepticisme “investigar atentament” o, simplement, “investigar”

23 Definició És una concepció en la teoria del coneixement que sosté, en principi, que la ment humana no és capaç de justificar afirmacions verdaderes. L'escepticisme és una actitud que postula la impossibilitat d'obtenir un coneixement cert i segur, ja que totes les coses són, en última instància, incognoscibles.

24 Esquema històric de l’escepticisme
Primers pensadors de tarannà escèptic i relativista: alguns sofistes, els megàrics, Demòcrit. Primers pensadors oficialment escèptics: Pirró i el pirronisme, Timó. L'escepticisme original mostra similituds amb l'epicureisme, i, en menor grau, amb l'estoïcisme. Acadèmia nova, que adopta bastants aspectes de l'escepticisme: Arcelisau, Carnèades. Darrers pensadors escèptics antics: Enesidem i Sext Empíric. Pensadors moderns que adopten l'escepticisme com a mètode i com a teoria, almenys parcialment: Hume i Nietzsche, entre d'altres. Pensadors moderns que adopten l'escepticisme com un camí per a arribar a una postura dogmàtica: Descartes i Kant, entre d'altres.

25 Distingim dos corrents escèptics
Un escepticisme extrem o absolut sosté que no hi ha cap enunciat objectivament vertader per a la ment humana, o la impossibilitat total de justificar afirmacions vertaderes. Aquests escepticisme es refuta a si mateix i és impossible, ja que es nega en la seva pròpia afirmació (si res no és verdader, tampoc ho és que res sigui verdader). L’escepticisme moderat o relatiu sosté que són pocs els enunciats objectivament vertaders, o bé estableix dubtes raonats sobre la capacitat de la ment humana de poder conèixer les coses i, per aquesta raó, la sotmet a examen. Aquest relativisme propugna una actitud crítica davant el dogmatisme.

26 Escepticisme moderat Aquestes afirmacions apareixen en èpoques de:
Decadència cultural o cansament intel·lectual De renovació i Il·lustració La història de la filosofia occidental alterna èpoques d’escepticisme i dogmatisme. El dubte metòdic i l’esperit crític o el rigor científic són manifestacions pràctiques d’un escepticisme moderat.

27 Idees centrals de l’escepticisme
No es poden saber com són les coses en si mateixes, i el més prudent és abstenir-se de formular cap judici, ja que res és fals ni vertader. Ningú pot fiar-se de la raó ja que els seus coneixements es fonamenten en les sensacions. Voler arribar a coneixements absoluts és una font d'intranquil·litat. La epojé (abstenció de judici, d'opinió i de crítica) és el pas previ a la felicitat i a l'ataràxia (tranquil·litat d’ànim). L'única cosa que interessa en la vida és aconseguir la tranquil·litat d'esperit o ataràxia. Aquí, l'escepticisme té punts de contacte amb l'epicureisme i amb l'estoïcisme. Tot l'extern a l'home és indiferent. Com que s'ha de viure en un món d'aparences, sempre caldrà inclinar-se pel més probable. Els escèptics, "buscadors que busquen sense trobar res"

28 Opinions contradictòries
Tant les sensacions com les opinions que obtenim a partir de les percepcions sensibles són diferents. Per això, a tota opinió que creiem encertada se li pot oposar la seva contrària. Dues opinions contradictòries poden ser certes per a diferents persones, no existeix una veritat absoluta i vàlida per a tothom. No afirmar res, ni negar res, ni preferir una cosa més que una altra, sinó dubtar de tot és l'actitud més assenyada, per a aquest corrent. Per mitjà d’aquesta renúncia, podrem assolir la nostra FELICITAT, quietud i tranquil·litat en l’ànima És la postura del SAVI

29 Evolució de l’escepticisme
Amb Arcesilau (fundador de l'Acadèmia nova), entra l’escepticisme en l'Acadèmia platònica: va criticar la teoria del coneixement dels estoics i va excloure de l’escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on està la veritat, el savi és capaç d’actuar moralment. Carnèades, un dels seus successors, va desenvolupar una teoria del coneixement probable (píthanon, «allò digne de crèdit»): el seu escepticisme està basat en la distinció que estableix entre allò objectivament vertader, desconegut per a l’home, i allò subjectivament vertader.

30 - A partir del s. II a.C., l’escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme, pensament que envaeix l’Acadèmia platònica i les restants escoles hel·lenístiques. - Enesidem de Cnossos (cap a a l’any 50 a.C.) renova el pirronisme antic i estudia els seus «trops», o llista de contraposicions que fonamenten l’escepticisme de la vida (Raonaments pirrònics). Cap al s. II d.C. l’escepticisme es fon amb l’empirisme mèdic. En aquest corrent destaca Sext Empíric. Montaigne, Charron i Francisco Sánchez són els escèptics destacats de l’època renaixentista, on es deixa de costat l’actitud més vital que representava l’escepticisme grec . En general, la dificultat de resoldre la qüestió epistemològica de la veritat i la falsedat es va combinar, en l’escepticisme antic, amb l’adopció de certeses de tipus pràctic, que es fonamentaven en criteris ètics, estètics, d’utilitat, etc.

31 David Hume integra l’escepticisme en la mateixa activitat filosòfica.
Distingeix: · Escepticisme «antecedent»: «anterior a tot estudi i filosofia» · Escepticisme «conseqüent»: «posterior a la ciència i a la investigació» A l’home raonable li és necessari un escepticisme mitigat o «acadèmic». I així, cal recordar que tots els nostres coneixements es redueixen a la relació d’idees (demostració) i a qüestions de fet (causa i efecte). Aquest escepticisme «acadèmic» de Hume ha passat a ser una de les postures fonamentals de la filosofia neopositivista del s. XX. Nietzsche va anomenar als escèptics «els únics filòsofs honorables» (eccehomo).

32 Pirró d’Èlide "Les coses són indiferents i, per tant, no ens diuen res; en conseqüència, si no podem afirmar-ne res, no és perquè els nostres sentits i judicis siguin ineptes: són les coses mateixes que són in-diferents, in-commesurables, in-avaluables". Era un filòsof grec, natural d'Elis, fundador del corrent escèptic (pirronisme). Va rebre influències dels filòsofs megàrics i, possiblement, va ser deixeble d'Euclides de Mègara o de Brisó, i va conèixer als seguidors de Demòcrit A través d'Anaxarc d'Abdera. Junt amb aquest últim va participar, entre els anys , en la campanya militar d'Alexandre el Gran a Orient.

33 Va viure en la pobresa i no va deixar escrits
Va viure en la pobresa i no va deixar escrits. Va conèixer anomenats gimnosofistes (“els savis nusos”), que possiblement també van influir sobre la seva concepció ètica. La major part de quant se sap d'ell procedeix del seu deixeble Timó de Fliunt, de Diògenes Laerci i de Ciceró i Sext Empíric. Deixebles de Pirró: Timó de Fliunt, Filó d'Atenes i Nausífanes de Teo (qui al seu torn va ser mestre d’Epicur). Pirrònics posteriors: Enesidem i Sext Empíric, que va escriure els Esbossos pirrònics. En l'època moderna la filosofia de Pirró va ser especialment valorada per Nietzsche.

34 Pensament de Pirró Afirmava que la raó humana era incapaç de conèixer l'essència íntima de la realitat. Les motivacions inicials van ser d'índole moral, i es van centrar en com aconseguir la felicitat. Segons ell, els criteris que han de dirigir el pensament xoquen amb la constatació de la impossibilitat de conèixer la vertadera natura de les coses. Sensacions  no penetren en l’ésser de les coses  aquestes ens són desconegudes Conclou: No podem conèixer com són les coses realment Cap opinió és vertadera. Per això, no hi ha cap seguretat en els nostres judicis. És de SAVIS no pronunciar-se i practicar una epokhé o suspensió del judici, o una aphasía: un no pronunciament sobre allò real. Conseqüència: És necessari romandre indiferents a tot, abstenint-nos de fer judici (savi) per ser feliços.

35 Les seves tesis Les coneixem per un text d’època romana: les Hipotiposis pirròniques de Sext Empíric. “Skepsis”  “recercar”, “indagar”, “observar curosament”, eren filòsofs que es dedicaven a buscar: deien no saber res ja que ,per a ells, totes les preguntes havien d’estar sempre obertes. S’anomenaven «aporètics» (“persones que no tenen opinió”). La seva posició era d’“indiferència” i “suspensió (epokhé) del judici” La indiferència és la marca del savi: no es pot estar segur de res, “a qualsevol raonament se li pot oposar un altre raonament amb la mateixa força”. Veritat o falsedat? Aquí ens hem de mantenir distants i impertorbables (amb el temps, tot canvia).

36 El nostre món és probable, no cert
El nostre món és probable, no cert. El silenci i la suspensió del judici constitueixen el partit més segur. El silenci, la manca de determinació, l’acceptació callada de la possibilitat que les coses no siguin com nosaltres les havíem imaginat són, pel savi, el millor partit possible (desig de superioritat imparcial) Hi ha quatre arguments clàssics a favor dels escèptics: la contradicció de les opinions probables la regressió a l’infinit de tots els arguments la necessitat d’axiomes inverificables per tal d’argumentar sobre qualsevol cosa el cercle viciós en les definicions (definir la “bondat” com “allò que és bo”...).

37 Ser “indiferents, inestables i indeterminats”, com el nostre coneixement. L’escepticisme pirrònic pot ser considerat com un perspectivisme: les coses són segons la perspectiva en què apareixen i que les perspectives possibles sobre un mateix cos o sobre un mateix fet són totes possibles i totes insuficients, el millor és optar pel silenci (aphasia) i per la serenitat (ataràxia). L’escepticisme ha tingut una important posteritat com antídot al dogmatisme i ha estat reivindicat per molts teòrics de la ciència.

38 Sext Empíric És l’autor més important per al coneixement de l’escepticisme antic: l’art d’enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l’escèptic aconsegueix l’ataràxia, o tranquil·litat interior, renunciant a decidir sobre opinions contradictòries. Va ser un metge i filòsof en el segle II. Va escriure obres diferents en grec antic. El poc que se sap de la seva vida és a través de Diògenes Laerci.

39 Els seus escrits Sext Empíric és l'últim membre d'una escola escèptica, iniciada per Pirró d'Elis, que ens n'ha deixat escrits tres: Esboç de l'Escepticisme pirronià, tres llibres. És una descripció de les bases de la teoria escèptica segons Pirró. Contra els matemàtics o Contra els científics, sis llibres. Contra els dogmàtics, cinc llibres. Sabem que havien existit dues obres més, que s'han perdut: observacions mèdiques i observacions sobre l'ànima. La seva obra és un compendi negatiu del saber del segle II DC i una important font històrica. Durant l'edat mitjana, la seva obra va ser oblidada fins la recuperació en el segle XVI. Els seus llibres van tenir una influència profunda sobre Montaigne.

40 El seu pensament Segons ell, l'escèptic es diferencia del dogmàtic i del dogmàtic negatiu per ser el buscador de la veritat. En el procés, s'adona que es pot contrarestar qualsevol opinió amb una opinió d'igual força argumentària (exemple del rem)  Sembla que no es pot saber i, llavors, s'abté de qualsevol judici (epoché)  mantindrà tranquil⋅la: es troba en l'estat de l'ataraxia. Tanmateix, no formula la tesi que qualsevol saber és impossible. Així doncs, es pot descriure el pirronisme com a mètode, però no com a teoria. No obstant això, és difícil saber fins a quin punt Sext Empíric ha de ser considerat un defensor del pirronsime i de Pirró mateix, o bé un escèptic que fa innovacions sobre les teories originals d'aquest. Sext Empiríc va aplicar aquest mètode a gairebé tots els àmbits de saber del seu temps.

41