INTRODUCCIÓ: EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ La gestació de la Restauració. Conspiració llarga i complicada. obra de Cánovas del Castillo. Programa de Cánovas (Sandhurst): - integració de partits. - negació de l’absolutisme (carlins). - intent de coincidència constitucional. - síntesi liberalisme i catolicisme.

1. Els fonaments: la Constitució de 1876. Eleccions: - victòria governativa però amb fort oposició (inclosa la republicana). Característiques: - la de més llarga vigència (1876-1923). - sobirania compartida entre rei i Corts. - continuació de la tradició liberal. - declaració de drets semblant a la de 1869, però sense desenvolupar. - confessional catòlica, amb llibertat privada de cultes. - poder legislatiu  Rei amb les Corts.  Congrés amb elecció censatària fins 1890 en districtes únics.  Senat (de dret propi, electius per la Corona i triats per les majors contribuents).  el Rei convoca i suspèn les sessions. - poder executiu  el rei a traves dels ministres als quals nomena i revoca. Limitacions: - llei electoral censatària fins 1890. - llei d’impremta amb jurats especials. - llei de reunió restrictiva.

2. El funcionament del sistema: el turnisme. El bipartidisme té com a referència el model britànic, a qui se li imposa una disciplina parlamentària fins llavors insòlita. Però aquests grups polítics no representen a una societat real ni a col·lectius socials concrets. Les característiques d'estos partits se resumeixen en: - Es tracta de partits de notables, principalment procedents de ciutats grans o capitals de província. Són partits parlamentaris que obeeixen a un líder. Entre els elegits per al Parlament ixen els ministres i alts càrrecs del govern. - Practiquen la promoció personal a través de l'ús de la retòrica parlamentària dominant escons en el Congrés i en el Senat. Encara que estos dos partits dinàstics no tenien diferències substancials, podem establir determinats matisos.

a) El partit liberal-consevador. Va passar a denominar-se més tard simplement com a conservador. Un nucli considerable de catòlics es van incorporar al partit, decidits a participar en política seguint les indicacions del papa Lleó XIII. - Els seus suports socials provenen de l'aristocràcia, l'alta burgesia i els terratinents, especialment del sud, però també de les classes mitjanes de la fatxada mediterrània i de l'atlàntica. - Ideològicament es mostraven partidaris del sufragi censatari o restringit, de l'abolició del matrimoni civil, de la censura de premsa i editorial i del proteccionisme econòmic.

b) El partit liberal. Després d'una època de dissensions, sobretot sobre l'acceptació o no del sistema nascut amb la Constitució de 1876, finalment en 1880 es van fusionar i van formar govern a l'any següent. Socialment era recolzat per la burgesia industrial i les classes urbanes, encara que el sistema del caciquisme va acabar desvirtuant la separació social entre els partits. Des del punt de vista programàtic, desitjaven la instauració del sufragi universal masculí (finalment aconseguit en 1890), la llibertat pública i privada de cultes (mai plenament aconseguida), la llibertat de premsa i de càtedra, el lliurecanvi i el dret d'associació i els jurats populars.

3. Les contradiccions del sistema: el caciquisme. Teoria del sistema: - règim civil amb escàs paper dels militars en els partits. - sistema integrat sense exclusió de la oposició. - el rei com àrbitre: dona el poder a l’oposició quan fracassa. Pràctica: - el rei nomena govern i després es convoquen eleccions amb frau. Caciquisme: - falta de veracitat electoral en els districtes rurals. - dos formes  encasellat: - designació del candidat més idoni pel al govern convocant.  tupinada: - màxim exponent del frau. - coaccions prèvies a les eleccions. - frau en la confecció de les llistes electorals. - falsejar el nombre de vots. - robatori de vots. - destrucció d’actes electorals. - tancament de col·legis electorals abans d’hora.

La crisi del 98. 1. El desastre del 98. El incident del Maine: - voladura del vaixell “Maine”, atribuïda als espanyols. - solucions: intent de compra, mediació o ultimàtum. - desig d’una Cuba lliure i independent - manifestacions patriòtiques a Espanya: la guerra inevitable. La contesa a Filipines: - suposa la fi de la guerra i derrota espanyola (batalla de Cavite). La rendició: - Agost: protocol de Washington: armistici fins l’arribada de l’acord definitu. - Desembre: Tractat de París (cessió de Filipines, Puerto Rico i Guam, independència de Cuba).

2. La posició de la societat espanyola davant la guerra del 98. Classe política: - aconseguir l’estabilitat del sistema polític. Interessos econòmics: - mitjans industrials catalans favorables al manteniment de la colònia. - agricultors castellans i miners bascos més reformistes. L’Església, interessada fonamentalment a Filipines com a propietària. Sectors populars i obrers: - escassa protesta i motins més bé de subsistències. - oposició més tancada del PSOE. - anarquistes contradictoris. - federalistes colonialistes com un estat més. Nacionalistes perifèrics: - antiespanyolisme dels bascos. - més moderats els catalans.

3. Les conseqüències de la crisi. “desastre”, encara que es prefereix la utilització del terme “crisi de fi de segle”. té més el sentit de punt d'inflexió que d'afonament d'una situació econòmica, social o política, cosa que no va ocórrer. Quant a la situació política no hi ha fallida en el sistema de la Restauració. L'oligarquia sofreix un dur colp, però les forces socials que li són hostils (proletariat, llauradors, burgesia comercial i industrial de la perifèria) actuen de forma dispersa i manquen de maduresa. En el pla ideològic i intel·lectual sí que és necessari parlar de crisi: la burgesia no integrada en el sistema (especialment situada en la perifèria), la petita burgesia i la classe obrera irrompen ideològicament en el panorama espanyol. Les dos primeres s'expressen a través del regeneracionisme i el nacionalisme i la segona des del socialisme i l'anarquisme. Si vam acceptar que el 98 no comporta fallida política i que el sistema no entrarà en crisi fins a 1917, és necessari també assenyalar que només transcorrerà una dècada fins que una nova crisi colonial (El Marroc) produïsca la reactivació de les crítiques al sistema de la Restauració.

Tema relacionat: el naixement de la premsa “amarilla”. William Randolph Hearst Hearst a Remington: “tu haz las fotos, yo pongo la guerra”

EL BOTIN DE BYNE CONVENTO DE SAN FRANCISCO DE CUELLAR (SEGOVIA). Fue desmembrado entre 1907 y 1927 con la participación de Byne. Algunas de sus partes se encuentran en la Hispanic Society de Nueva York y otras se utilizaron en la reconstrucción del monasterio de Sacramenia, en Miami. CASTILLO DE BENAVENTE (ZAMORA) . Byne vendió a Hearst en 1930 parte de su estructura gótica. Actualmente su paradero es desconocido. MONASTERIO DE OVILA (GUADALAJARA). Hearst lo compró en 1931 con la intención de reconstruirlo en Wyntoon, su residencia de San Francisco. Nunca lo hizo y hoy algunas de sus piedras siguen arrumbadas en el parque del Golden Gate. Existe un proyecto de reconstrucción, paralizado. REJA DE LA CATEDRAL DE VALLADOLID. Arthur Byne se la vendió a Hearst en 1922. Nunca llegó a usarla. En 1956 se vendió al Metropolitan de Nueva York, que la instaló, después de mutilarla convenientemente para que cupiera. Puede visitarse allí. CATEDRAL DE SEO DE URGEL (LÉRIDA). Uno de sus arcos de jaspe rojo se encuentra en el Castillo de San Simeón, en California.También la sillería del coro, que Hearst instaló en su comedor. COLECCION DE ARTE DEL CONDE DE LAS ALMENAS. Byne se la llevó a Estados Unidos con la excusa de montar una exposición y después la vendió. Sus artesonados y mobiliario están desperdigados en ese país.