Els paisatges naturals

Presentación del tema: "Els paisatges naturals"— Transcripción de la presentación:

1 Els paisatges naturals
Tema 8

2 Índex 1. Els sòls 1.1 Factors que determinen l’evolució del sòl
1.2. Tipus de sòl 1.3. Distribució dels sòls 2. El paisatge natural 2.1 Factors que influeixen en la vegetació 2.2 Evolució dels paisatges naturals 2.3 Espècies d’origen local o forà 3. Els grans dominis biogeogràfics a Espanya 3.1 Domini eurosiberià 3.2 Domini mediterrani 3.3 Domini d’alta muntanya 3.4. Domini macaronèsic 3.5. Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides 4. Els paisatges naturals a Catalunya 4.1 Factors que condicionen la vegetació 4.2. Dominis de vegetació a Catalunya

3 1. Els sòls p Ex. 2 p. 173 Part de la superfície terrestre on entren en contacte els materials inerts de la litosfera i la matèria orgànica (zona on els dos elements es barregen, superposen i interactuen) Els sòls es troben en contínua evolució En funció de la seva composició i característiques fisicoquímiques els sòls s’estructuren en capes anomenades HORITZONS Segons com siguin els horitzons els sòls tindran un determinat PERFIL Els sòls evolucionen: naixement, desenvolupament, maduresa, deteriorament i mort.

4 Esquema del perfil i els horitzons del sòl

5 Horitzons

6 1.1 Factors que determinen l’evolució del sòl p.154/ Ex. 4 p. 173
El substrat o material original: el substrat és el material que hi ha a sota, sobre el qual s’hi assenta. El clima: les precipitacions i la temperatura poden alterar tant l’estructura com la composició i les característiques fisicoquímiques dels sòls. (exemple amb la lixiviació –empobriment horitzó A a causa de la pluja- .) . La vegetació: la vegetació necessita d’un sòl però, a la vegada, el pot modificar. Per exemple, els arbres de fulla caduca el protegeixen i l’enriqueixen, les coníferes o els eucaliptus l’acidifiquen, però també, els eucaliptus, l’erosionen – eviten el desenvolupament d’un sotabosc -

7 1.1 Factors que determinen l’evolució del sòl p. 155
L’edat del sòl: el temps és fonamental pel seu desenvolupament i la seva evolució (joves i vells). El modelat del relleu: la configuració del relleu condiciona el sòl; per exemple el pendent o un entollament). La influència humana: l’acció antròpica (relacionada amb els éssers humans) ha estat un factor negatiu. Cal entendre que actualment s’està intentat minvar els efectes de l’home tot protegint-los.

8 1.2. Tipus de sòls p.155 Ex. 1 i 3 p. 173 Existeixen diverses classificacions. Una d’elles seria en funció del grau de diferenciació dels horitzons del perfil i els seus estadis d’evolució (o també es podria fer per la humitat com al Doc. 2 del llibre). D’aquesta manera podem classificar: 1.2.1SÒLS INCIPIENTS (quadre Doc. 3) No han tingut temps o condicions per a desenvolupar- se (fred, aridesa, aportació de sediments,...) No tenen horitzons diferenciats El seu origen pot ser: al·luvial (fluvisòls); rocallós (litosòls); mineral (regosòls)

9 1.2. Tipus de sòls (p. 156) Ex. 5 p. 173 D’aquesta manera podem classificar: 1.2.2 SÒLS DE PERFIL POC DIFERENCIAT (mitjans) Procés de formació d’horitzons iniciat Desenvolupament escàs Sòls sobre pendents (leptosols) de vessants. Si s’han constituït sobre materials silicis (gresos, granits,...): rànkers. Sobre materials calcaris, són rendzines Sòls en climes semiàrids: Xerosòls (sòls grisos). Vegetació escassa. Sòls en climes secs o àrids: salins. Sòls formats amb materials que dificulten la diferenciació: vertisòls (amb argila que s’expandeix i contrau segons estació), arenosòls (sorra de roques volcàniques i andosòls cristalls amorfs (zones humides).

10 Sòls mitjans p. 156 Rànker: materials silicis (gresos, granits,...)
Rendzina: materials calcaris Leptosòl: sobre pendents de vessants

11 1.2. Tipus de sòls p. 156 D’aquesta manera podem classificar:
1.2.3 SÒLS TOTALMENT FORMATS Horitzons diferenciats El més importants i abundants a la península, els sòls bruns: Mescla de la matèria orgànica superficial + compostos de ferro subsuperficial Vegetació de bosc Formes diferents segons el substrat o el clima Espanya silícica i oceànica: bruns humits (mape p. 88 i 157) Espanya mediterrani i interior: bruns meridionals Espanya calcària. bruns calcaris També són importants els sòls o terres roges mediterrànies: histosòls (sòls humits amb gran acumulació de matèria orgànica) Falten regions volcàniques de les Canàries.

12 Sòls totalment formats

13 Sòls totalment formats
Sòl brun Sòl brun calcari La Rioja

14 1.2. Tipus de sòls p. 157 D’aquesta manera podem classificar:
SÒLS EN PROCÉS DE DETERIORACIÓ Les condicions de la zona i l’excés d’aigua provoquen la gradual destrucció de sòls prèviament formats Tipus més importants: podzols o terres pàl·lides (sòls rentats per infiltracions d’aigua que presenten un to gris cendra sota l’horitzó de la matèria orgànica). Podzol

15 1.3 Distribució dels sòls p. 157 i mapa doc .7
Àrees de clima oceànic: bruns humits i leptosòls de tipus rànker Àrees de clima mediterrani o interior d’influència mediterrània: sòls bruns meridionals i sòls roigs mediterranis (Doc.8) Àrees de clima semiàrid: xerosòls Àrees de litologia calcària: sols bruns calcaris i leptosòls de tipus rendzina Àrees de les lleres fluvials: fluvisòls (Doc. 9)

16 Índex 1. Els sòls 1.1 Factors que determinen l’evolució del sòl
1.2. Tipus de sòl 1.3. Distribució dels sòls 2. El paisatge natural 2.1 Factors que influeixen en la vegetació 2.2 Evolució dels paisatges naturals 2.3 Espècies d’origen local o forà 3. Els grans dominis biogeogràfics a Espanya 3.1 Domini eurosiberià 3.2 Domini mediterrani 3.3 Domini d’alta muntanya 3.4. Domini macaronèsic 3.5. Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides 4. Els paisatges naturals a Catalunya 4.1 Factors que condicionen la vegetació 4.2. Dominis de vegetació a Catalunya 16

17 2. El paisatge natural p. 158 Ecosistema: Conjunt de la interrelació entre els elements biòtics o biocenosi i els elements abiòtics o biòtop Paisatge: geosistema; conjunt format per l’ecosistema d’una àrea i els elements econòmics, socials i culturals propis de la societat humana i que determinen la seva influència en el lloc. Una altra definició: porció de territori caracteritzat per una combinació dinàmica de diferents elements geogràfics que, en interrelacionar-se els uns amb els altres, donen lloc a un conjunt en constant canvi i evolució.

18 2. El paisatge natural p.158 Les transformacions en el paisatge poden ser per: alteracions entre els elements o la pròpia dinàmica de cadascun dels elements. El paisatge natural, és, sobretot, paisatge vegetal. És la base de la piràmide alimentària. Primer, doncs, cal estudiar la vegetació i després estudiar l’evolució del paisatge Els paisatges en el territori espanyol s’agrupen en funció dels dominis biogeogràfics (paisatge+clima).

19 2.1. Factors que influeixen en la vegetació p.158 Ex. 7 p. 173
El clima Factor més rellevant (insolació, temperatures, precipitacions) La temperatura, la llum solar i la disponibilitat d’aigua condicionen les espècies vegetals. Per exemple. Vegetació xeròfila: adaptada a climes secs Vegetació hidròfila: zones humides Vegetació umbròfila: Zones de llum escassa Vegetació termòfila: no tolera grans descensos de temperatura Vegetació criòfila: adaptades a clima fred,...

20 Vegetació segons el clima
Vegetació hidròfila Vegetació xeròfila Vegetació termòfila (palmito)

21 2.1. Factors que influeixen en la vegetació p.158
El relleu El relleu condiciona el clima, i per tant la vegetació Les influència de les temperatures es tradueixen en l’existència d’estatges o pisos bioclimàtics A les muntanyes cal distingir si el vessant és orientat al Sud (solell) o orientat al Nord (obac)

22 Solell

23 Obac

24 2.1. Factors que influeixen en la vegetació p. 159
El sòl Les propietats influeixen en la vegetació Les espècies creixen preferentment en un tipus determinat de sòl Les activitats humanes Modifiquen les característiques i la distribució de les formacions vegetals. El paisatge vegetal actual ha estat creat i modificat per l’acció antròpica Han alterat el paisatge eliminant espècies (sovint autòctones) i introduint-ne de noves. (Palmera, plàtan...BCN).

25 2.2. Evolució dels paisatges naturals p. 160
Successió ecològica: procés pel qual les formacions o comunitats naturals van sent substituïdes per unes altres més ben adaptades al medi Comunitat clímax: Quan la relació entre els éssers vius (biocenosi) i el seu entorn (biòtop) és optima Una alteració greu en el medi (p.e. un incendi) pot provocar una regressió a una etapa anterior. S’ha de distingir entre vegetació potencial o climàtica (la que es donaria naturalment) i la vegetació actual (la que existeix). Els ecosistemes madurs són sistemes en equilibri que s’autogeneren quan són alterats, si no és molt greu L’acció antròpica modifica els ecosistemes introduint noves espècies i eliminant-ne d’altres.

26 Successió ecològica

27 2.3 Espècies d’origen local o forà
Espècies autòctones - Originàries de l’indret: poden ser silvestres (es desenvolupen de forma natural en grans porcions) o endèmiques (només es troben en una àrea concreta) El territori espanyol té un nombre considerable d’endemismes => la seva conservació Les Canàries té uns 500 endemismes (drago, la palmera canària, el taginaste o la violeta del Teide) , dels espanyols. A la Península, la majora part dels endemismes són a alta muntanya, i especialment a Andalusia (pinsap o la camamilla de la serra).

28 Espècies endèmiques Camamilla de la Sierra Nevada Pinsap

29 2.3 Espècies d’origen local o forà
Espècies al.lòctones Espècies no originàries d’un territori (o per acció antròpica o els vents o corrents marins). Es classifiquen en: espècies introduïdes, espècies assilvestrades i espècies cosmopolites Espècies introduïdes d’Amèrica: blat de moro, tomàquets, patates. d’Àssia: tarongers, presseguers, d’Austràlia: eucaliptus (han generat desequilibris)

30 Espècies introduïdes Pi Eucaliptus

31 2.3 Espècies d’origen local o forà
Espècies assilvestrades - espècies introduïdes de poc valor econòmica - s’han adaptat al territori i creixen en zones silvestres i marginals - figueres de moro, les atzavares,... Espècies cosmopolites - s’han introduït involuntàriament (llavors que passen inadvertides o pel vent, mar,...). - la major part de les males herbes.

32 Espècies assilvestrades
Figueres de moro Atzavara (Cala Rovellada – Colera)

33 Índex 1. Els sòls 1.1 Factors que determinen l’evolució del sòl
1.2. Tipus de sòl 1.3. Distribució dels sòls 2. El paisatge natural 2.1 Factors que influeixen en la vegetació 2.2 Evolució dels paisatges naturals 2.3 Espècies d’origen local o forà 3. Els grans dominis biogeogràfics a Espanya 3.1 Domini eurosiberià 3.2 Domini mediterrani 3.3 Domini d’alta muntanya 3.4. Domini macaronèsic 3.5. Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides 4. Els paisatges naturals a Catalunya 4.1 Factors que condicionen la vegetació 4.2. Dominis de vegetació a Catalunya 33

34 3. Els grans dominis biogeogràfics a Espanya.

35 3. Els grans dominis biogeogràfics a Espanya.

36 3.Els grans dominis biogeogràfics a Espanya
Domini eurosiberià Domini mediterrani Domini d’alta muntanya Domini macaronèsic Paisatge natural de ribera Paisatge natural de zones humides.

37 3.1. Domini Eurosiberià Zones de domini climàtic oceànic i a zones de muntanya Necessita pluges abundants i regulars Els sóls solen ser evolucionats (els més els boscos caducifolis atlàntics) Formació vegetal principal. Bosc caduficoli o aestisilva Arbres rectilinis, alts, d’escorça relativament prima i fusta semidura. Poca llum al terra. Arbres més característiques: roures, faigs, amb castanyers, bedolls, avellaners, freixes, oms, ti.lers aurons.

38 3.1. Domini Eurosiberià Sotabosc: arços blancs, ginebres, teixos, grèvols, servers, nabius i boix. A la primavera: molses i falgueres Les rouredes i fagedes només ocupen una petitat part de la seva extensió potencial. Han estat substituïdes per camps de conreu, pastures,... A mitjans del segle XX es van plantar pins i eucaliptus (més rendibles). Clarianes: landes ( matolls de brucs, argelagues, gatoses, falgueres, ginestes, ginebres, boixeroles, esbarzers, boix i roses silvestres) Zones altes: prats: vegetació herbàcia i pastures de gramínies (festuca) Fauna: mamífers grans herbívors (cérvol, cabirol, senglar); petits (esquirols, musaranya, liró); predadors (llop, guineu, visó); aus (gall salvatge, picot negre, mallerenga o mussol).

39 3.1. Domini Eurosiberià Roureda Fageda

40 3.1. Domini Eurosiberià Prat alpí Landa

41 3.2. Domini mediterrani Zones de domini climàtic mediterrani i interior Terres brunes, meridionals o calcàries No massa desenvolupats Bosc esclerofil·le o durisilva Màquia, garriga i estepa

42 3.2. Domini mediterrani Bosc esclerofil·le o durisilva
Resisteix llargs períodes de sequera Arbres tipus esclerofil·les: fulles perennes Formació pobre en varietat Alzina, també garric, alzina carrasca i roure, en menor quantitat: surera, garrofer, olivera silvestre. Fusta dura, poc aptes explotació fustera. Escorces protectores, rugoses i gruixudes Troncs no rectilinis que solen ramificar-se (protegeixen el terra de la radiació solar). Sistema d’arrels per aprofitar l’aigua. Creixement molt lent. Aquestes espècies s’han substituït pel pi o per camps de conreu. Zones molt antropitzades es troben moltes pinedes (pi blanc) amb sotabosc molt pobre.

43 Bosc esclerofil.le Roure Andalusia

44 3.2. Domini mediterrani Màquia, garriga i estepa
Màquia: massa densa d’arbustos (ullastre o olivera silvestre amb matolls, estepa, bruc i ginesta). Sòls silicis Garriga. Formació d’arbustos i de matolls de romaní, farigola, espígol,... Sòls calcaris Estepa: formació d’arbustos espinosos i baixos. A les zones litorals es dóna el margalló. Pròpia del clima semiàrid del sud-est peninsular. També es pot trobar en zones seques de l’interior. Fauna: mamífers (llebre, conill, eriçó, ratolí, mostela,senglar,...); aus (estornell, pit-roig, tord, esparver, perdiu, merla,...)

45 Màquia i Garriga (¿Quién es quién?)

46 Garriga i Màquia Garriga Garric Màquia

47 3.3. Domini d’alta muntanya
Subdomini d’alta muntanya alpí (Pirineus) Estatge subalpí: entre els 1200 m i els 2400 m. Arbres de fulla perenne (avet, pi negre). Formen un bosc acicufoli o acicusilva. Branques adaptades a les nevades. Sotabosc pobre (azalea, ginebre, ginesta). Sòls rics en matèria orgànica però poc evolucionats (leptosòl – rànkers i rendzines-) Estatge alpí: 2400 i 3000 m. Prats alpins de festuca amb campanetes, prímules,... Estatge nival: per sobre 3000 m. Vegetació rupícola (herbes i molses en zones de solell).En zones d’obac o poc pendent neu tot l’any

48 3.3. Domini d’alta muntanya
Ginesta Bosc coníferes Ginebre

49 3.3. Domini d’alta muntanya
Subdomini d’alta muntanya de transició (Serralada Cantàbrica, Sistemes Ibèric i Central) Característiques intermèdies entre paisatge domini eurosiberià i mediterrani. A les zones altes (per sobre 1900 m.) de la serralada Cantàbrica la vegetació passa del bosc de fagedes a un pis supraforestal de landes i prats alpins. Al vessant Sud de la Cantàbrica, sistemes Ibèric i Central: vegetació semblant al domini mediterrani. Cap als 1900 m. En el Ibèric es passa de fagedes a ginebres i prats d’altura i en el Central també s’hi passa però des dels pins. Els sòls són letosòls.

50 Subdomini d’alta muntanya de transició

51 3.3. Domini d’alta muntanya
Subdomini d’alta muntanya mediterrani (Sierra Nevada) Sierra Nevada. El pis montà és d’alzines fins als 1600 m. I després pinedes de pi negres Des dels 1900 trobem ginebredes i sabines, i a partir dels matolls mediterranis de muntanya; a partir de prats i vegetació herbàcia dispersa Els sòls són rendzines i terres brunes meridionals. Fauna: mamífers (isard, cérvol, cabirol, cabra salvatge, llop, marmota,..); aus (àguila daurada, trencalòs, perdiu blanca,..)

52 3.4 Domini macaronèsic Les Illes Canàries presenta dues zones ben diferenciades: Fuerteventura i Lanzarote: properes a la costa africana i amb vegetació subdesèrtica La resta d’illes amb varietat de formacions vegetals en unció de l’altitud. Els diferents estats són els que veurem a continuació.

53 3.4 Domini macaronèsic Estatges de vegetació

54 3.4 Domini macaronèsic Estatge supracanari o d’alta muntanya: altituds superiors als 2200; prats, similars als del Sistema Bètic. Tenerife: per sobre 2700 m, desert d’altura amb violetes del Teide (plantes endèmiques sobre sòl nu)

55 3.4 Domini macaronèsic Estatge del matoll de muntanya: a partir dels 2000 m. Especialment a Tenerife i a La Palma. Gran riquesa de flors.

56 3.4 Domini macaronèsic Estatge canari de muntanya: entre 1300 i 2200 m.; bosc de coníferes amb pins Canaris, i també cedres

57 3.4 Domini macaronèsic Estatge canari superior:
800 a 1300 m.; temperatura baixa i humitat alta; matolls de faies i brucs; i bosc laurisilva amb arbres de full perenne (allargades lluents, fortes i coriàcies; 20 m. alçada; bosc dens amb poca llum.

58 3.4 Domini macaronèsic Estatge canari intermedi: entre els 400 i els 800; similar àrea mediterrània; dos endemismes: drago i la palmera de Canàries barrejades amb d’altres introduïdes (palmera de dàtils).

59 3.4 Domini macaronèsic Estatge canari basal: fins a m.; àrida; matolls xeròfil com el cardó i tabaiba; també figueres de moro i atzavares. Cardons

60 3.5 Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides
Paisatge natural de ribera Ribes dels rius, planes fèrtils i valls fluvials estretes Boscos riberencs amb vegetació higròfila Creació de microclima Humitat similar al bosc caducifoli: arbres de fulla caduca Arbres propers a la riba: verns i salzes. Després pollancres i àlbers, i més lluny freixes, oms, roures i alzines. Arbustos: sanguinyol, arç, esbarzer; joncs; falgueres i molses; plantes enfiladisses (lligabosc i les vidalbes) Fauna: mamífers (ermini, llúdria, gat salvatge); aus (merla aquàtica, blauet); peixos (salmó, truita); amfibis (gripau d’esperons), rèptils (serp de collaret)

61 3.5 Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides
La Rioja

62 3.5 Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides
Paisatge natural de zones humides Distingim zones humides d’interior i les costaneres Zones humides d’interior: llacs, llacunes, embassaments; creixen plantes altes (joncs, espadanyes, cues de cavall,...); zones poc profundes (nenúfars, lliris d’aigua); fauna: amfibis (granotes, tritons, gripaus), peixos (carpa, perca,...), aus aquàtiques (ànecs, agrons,...), mamífers (visó, llúdria,..), serps (serp de collaret) Zones humides costaneres: llacunes litorals i aiguamolls; lloc de descans per aus migratòries; són terrenys pantanosos a desembocadures dels rius i reben sediments fluvials, per tant sòls de tipus fluvisòl; s’inunden en créixer el riu; vegetació formada per plantes amb la base de la tija i les arrels submergides, com el jonc, el lliri groc,...; fauna: aus (agró imperial, cabussó emplomallat, cigonya, ànec collverd, flamenc, becplaner, àguila imperial), mamífers (linx, senglar, cérvol, daina i mangosta).

63 Índex 1. Els sòls 1.1 Factors que determinen l’evolució del sòl
1.2. Tipus de sòl 1.3. Distribució dels sòls 2. El paisatge natural 2.1 Factors que influeixen en la vegetació 2.2 Evolució dels paisatges naturals 2.3 Espècies d’origen local o forà 3. Els grans dominis biogeogràfics a Espanya 3.1 Domini eurosiberià 3.2 Domini mediterrani 3.3 Domini d’alta muntanya 3.4. Domini macaronèsic 3.5. Formacions locals: paisatges de ribera i zones humides 4. Els paisatges naturals a Catalunya 4.1 Factors que condicionen la vegetació 4.2. Dominis de vegetació a Catalunya 63

64 4. Els paisatges naturals a Catalunya
4.1. Factors que condicionen la vegetació clima, relleu, tipus de sòls i activitat humana. Les precipitacions delimiten una Catalunya seca i una d’humida Diferències en l’altitud Els sòls dominants són els bruns calcaris, tot i que es poden trobar bruns àcids (Serralada Prelitoral o sector occidental del Pirineus axial); Depressió Centra sòls roigs mediterranis.

65 Estatges de vegetació a Catalunya

66 Zones de vegetació a Catalunya

67 4.2. Dominis de vegetació a Catalunya
Domini mediterrani Franja litoral (serralades Litoral i prelitoral fins als 800 m), Depressió Central Boscos esclerofil·les: alzinar amb marfull, amb arboç, marfull i llentiscle; lianes com l’heura o el lligabosc; actualment el pi blanc és una espècie dominant compartint amb l’alzina (bona part de la Serralada Litoral – Collserola o Montnegre) Al sud zones més àrides; dominen els xerosòls (sòls silicis i calcaris), per tant, hi ha màquies i garrigues. Màquies: hi trobem garric i arçot, i la màquia de llentiscle i el margalló (litoral).

68 Domini mediterrani Collserola Montnegre

69 4.2. Dominis de vegetació a Catalunya
Domini eurosiberià Clima oceànic i d’alta muntanya Entre els 800 i els 1600 m. Boscos d’aestisilva, caducifolis, amb roures, faigs, castanyers, avellander,bedoll o auró (Guilleries, Montseny i Serralada Transversal – la d’en Jordà) També destaquen el pi roig (Ports o muntanyes de Prades), que es converteixen en comunitats de transició cap als boscos subalpins a la vall de Ribes, a la Vall ferrera o a la serra del Cadí Arbres alts, troncs rectilinis, impedeixen la radiació solar, motiu que fa que el sotabosc sigui poc dens (falgueres i plantes herbàcies)

70 Domini eurosiberià Serra del Cadí Muntanyes de Prades

71 4.2. Dominis de vegetació a Catalunya
Domini d’alta muntanya Tres estatges: subalpí (+1200m), alpí ( ) i nival ( ) Vegetació més abundant a l’estatge subalpí: boscos coníferes (pi negre i avet), Pirineus però també al Montseny; sotabosc poc important (neret i ginebró) Estatge alpi: pastures de muntanya, paisatges coberts de neu (festuca – estiu i primavera) Estatge nival: zones més ombrívoles i altes dels Pirineys; vegetació rupícola i molt escassa (molsa i líquens).

72 Estatge de vegetació alta muntanya