La Restauració borbònica ( )

Presentación del tema: "La Restauració borbònica ( )"— Transcripción de la presentación:

1 La Restauració borbònica (1875-1898)

2 El sistema polític de la restauració
Un nou sistema polític Cànoves busca la vertebració d’un nou model polític, superant alguns mals del liberalisme precedent: caràcter partidista i excloent dels moderats durant el període isabelí, intervencionisme militar i la proliferació dels enfrontaments civils. Es planteja per superar això: Elaborar una constitució (1876) que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme polític. Pacificar el país (guerra de Cuba i conflicte carlí). Convocatòria d’eleccions per a corts constituents. Primeres eleccions amb sufragi universal masculí.

3 El sistema polític de la restauració
La constitució del 1876 Liberalisme doctrinari, caracteritzat per: Sufragi censatari Sobirania compartida reis i corts Constitució de caràcter clarament conservador inspirada en els valors històrics tradicionals de la monarquia,la religió i la propietat. Es considera a la monarquia com una institució superior i permanent i al marge de qualsevol decisió política. Poder moderador que exercia d'àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics. Dret de vet, nomenaments de ministres, convocar, suspendre o dissoldre corts sense comptar amb el govern. Corts bicamerals: Senat (la meitat per dret propi o vitalici) i congrés (electiu) Constitució no definia el sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censatari als grans contribuents. Catalunya passa de votants el 1876 a uns un 5%. 1890 partit liberal implanta el sufragi universal masculí. Confessionalitat catòlica de l’Estat, restabliment del pressupost del culte al clero. Declaració de drets restringida.

4 El sistema polític de la restauració
Bipartidisme i torn pacífic. Bipartidisme i alternança del poder dels dos grans partits (conservador i liberal). Renúncia als pronunciaments com a mecanisme per accedir al poder. Se’ls coneix com a partits dinàstics perquè pretenen reunir en el seu si a totes les forces polítiques que accepten la monarquia alfonsina. S’accepta que haurà un torn pacífic de partits que garantirà l’estabilitat institucional per mitjà de la participació en el poder dels conservadors i els progressistes i posar fi a l' intervencionisme militar. L’exèrcit, queda subordinat al poder civil i una reial ordre del 1875 estableix que la seva missió és exclusivament la defensa de la seguretat i la independència del país. No obstant, se’ls atorga una certa autonomia en els seus afers interns i se’ls dota d’un pressupost elevat. Així s’elimina la pràctica dels pronunciaments militars i el seu protagonisme en la vida política espanyola.

5 El sistema polític de la restauració
La fi dels conflictes bèl·lics. La estabilitat del règim es veu afavorida per la fi dels conflictes carlí i cubà. A Catalunya les tropes carlines comandades per Ramon Tristany van aconseguir algunes victòries com Alpens (1873) i Castellfollit (1874), La Seu d’Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot. Al llarg del 1875, l’ofensiva de l’exèrcit liberal els va expulsar dels llocs on s’havien fet forts i derrotar-los a Catalunya, P. Valencià i Aragó. El conflicte continua uns mesos mes al P. Basc i Navarra, tot i la victòria carlina de Lakar, al febrer del 1876 el pretendent Carles va travessar la frontera francesa i la guerra es va considerar acabada. Com a conseqüència de la derrota carlina s’aboleix el règim foral. 1878 s’estableix un sistema de concerts econòmics amb certa autonomia fiscal (pagament anual d’una quantitat determinada).

6 El sistema polític de la restauració
La fi dels conflictes bèl·lics. L’acabament de la guerra carlina va permetre posar fi més fàcilment al conflicte cubà. La guerra dels deu anys ( ) es va acabar amb la Pau de Zanjón (1878). Àmplia amnistia L’abolició de l’esclavitud (1888) I la promesa de reformes polítiques i administratives on Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. El retard o l’incompliment d’aquestes reformes va provocar l’any 1879 un nou conflicte (Guerra Chiquita) i la insurrecció posterior del 1895.

7 La vida política i l’alternança en el poder
Els partits dinàstics Partit Conservador. Cànoves transforma el partit alfonsí, en el partit liberal conservador. Grups lliberals més conservadors, llevat dels carlins i els integristes. Partit Liberal. Cànoves li proposa la formació d’aquest partit a Práxedes Mateo Sagasta (projecte bipartidista). Progressistes, unionistes i alguns republicans moderats. En un primer moment era el Partido Liberal Fusionista. Eren partits de minories, de notables. Amb unes bases socials que es nodrien principalment de les elits econòmiques i de la classe mitjana benestant. Defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la consolidació de l’Estat liberal unitari i centralista.

8 La vida política i l’alternança en el poder
Però els conservadors eren més partidaris de l' immobilisme, sufragi censatari, defensa de l’Església i l’ordre social. En canvi, els liberals eren partidaris del sufragi universal masculí i d’un reformisme social més progressista i laic. Tanmateix a la pràctica, l’actuació dels dos partits no diferia tant, havia un acord tàcit de no promulgar cap llei que forcés a l’altre partit a derogar-la quan governés. Aquesta alternança de poder (torn pacífic) tenia com a objectiu l’estabilitat institucional. El torn en el poder estava garantit. Quan el partit del govern patia un desgast polític i perdia la confiança de les corts, el monarca cridava el cap del partit de l’oposició a formar govern. Aquest convocava eleccions amb la finalitat d’aconseguir el nombre de diputats necessaris per formar una majoria parlamentària que li permetés governar.

9 La vida política i l’alternança en el poder
Conservadors catalans. El jurista Duran i Bas, el fabricant de teixits Josep Ferrer i Vidal, el banquer Manuel Girona i el periodista Joan Mañé i Flaquer (director del Diario de Barcelona). Eren molt catòlics i conservadors i es van oposar a la tolerància de cultes de la Constitució del 1876 i a la política centralitzadora de Cánovas. També contraris al reformisme proposat pels liberals (llibertat associació, sufragi universal...) Liberals catalans. Victor Balaguer, Francesc Rius i Taulet (alcalde de Barcelona que va impulsà la exposició universal del 1888). La Vanguardia era el diari portaveu. Defensaven un reformisme polític que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l’Església i ampliés les bases socials del sistema (sufragi universal).

10 La vida política i l’alternança en el poder
Falsejament electoral i caciquisme Aquest torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i al caciquisme. Aquest fenomen es va produir a totes les regions espanyoles i fou molt rellevant a Andalusia, Galícia i Castella. Falsejament pràctica molt habitual. S’aconseguia mitjançant el sufragi censatari, el pes més gran dels districtes rurals (més manipulables que els urbans) i a les trampes electorals. El triomf del partit que convocava les eleccions havia estat convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Els cacics eren persones notables procedents sobretot del medi rural, rics propietaris que donaven feina a jornalers i tenien gran influència en la vida local (social i polític). També hi havia advocats, professionals de prestigi, funcionaris, etc. Normalment controlaven els ajuntaments, feien informes, certificats personals, dirigien sorteig de quintes, etc.

11 La vida política i l’alternança en el poder
Amb la seva influència orientaven la direcció del vot, agraïen amb “favors” la fidelitat electoral i discriminaven als que no. Manipulaven les eleccions d’acord amb les autoritats (governadors civils). Aquest conjunt de trampes electorals es coneix com a tupinada (pucherazo). Fins i tot es falsificava el cens (s’incloïen persones mortes, o s’impedia votar a vives), manipulació d’actes electorals, compra de vots, amenaces, violència, etc.

12 La vida política i l’alternança en el poder
El desenvolupament del torn de partits Entre els anys el torn va transcórrer amb regularitat. De totes les eleccions, sis les van guanyar els moderats i quatre els liberals. El partit conservador es va mantenir al poder des de l’any 1875 al 1881, en què Sagasta fa formar un primer govern liberal introduint el sufragi universal masculí per als comicis municipals de l’any 1882. 1884, Cánovas torna al poder, però amb el temor d’una possible desestabilització del sistema polític després de la mort d’Alfons XII el 1885, s’impulsa el Pacte del Pardo. Acord entre conservadors i liberals amb la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina d’Habsburg (mare d’Alfons XIII) garantint la continuitat de la monarquia davant les pressions carlines i republicanes.

13 La vida política i l’alternança en el poder
Sota la regència el partit liberal va governar més temps que el conservador. Durant el govern llarg de Sagasta ( ) es va aprovar la llei d’associacions (1887) que elimina la distinció entre partits legals i il·legals, permetent que entressin en el joc polític les forces de l’oposició. 1888 abolició de l’esclavitud. Introducció de la celebració de judicis amb jurat. 1889 nou codi civil. Reforma de la hisenda i de l’exèrcit. 1890 implantació del sufragi universal masculí (eleccions generals). Es passa d’un cens de homes a majors de 25 anys. Tot i l’ampliació del cens, els vells mecanismes del frau i la corrupció electoral van continuar.

14 La vida política i l’alternança en el poder
1890 conservadors al poder. 1892 liberals al poder. 1895 Cánovas al poder fins al seu assassinat el 1897. Malgrat això, el personalisme del sistema va deteriorar els partits, que depenien excessivament de la personalitat dels seus líders, provocant dissidències internes i la descomposició d’ambdós partits. En el partit liberal van sorgir personatges com Germán Gamazo i Antoni Maura (1901 s’integra al partit conservador) que van provocar l’aparició de faccions i desorganització de partit. Entre els conservadors va destacar la dissidència dels reformistes de Francisco Silvela, aglutinant diferents faccions després de la mort de Cánovas.

15 Les forces polítiques marginades del sistema
L’evolució del republicanisme Emilio Castelar evoluciona cap a postures més moderades i crea el Partido Republicano Posibilista, que acceptava el joc polític de la restauració va sortir elegit diputat per Barcelona a corts. En canvi, Manuel Ruiz Zorrilla (progressista) va fer un tomb cap a un republicanisme radical que no descartava l’acció violenta contra la monarquia. Funda el Partido Republicano Progresista. Aquest partit va tenir influència entre els militars que fins i tot van protagonitzar insurreccions (1886 Villacampa). El fracàs d’aquesta insurrecció va acabar amb aquesta etapa i amb la integració de bona part de republicans al Partido Republicano Centralista de Nicolás Salmerón. A Catalunya la força republicana principal era el Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Margall, practicant els primers anys de la restauració el retraïment electoral.

16 Les forces polítiques marginades del sistema
Les reformes liberals, com el sufragi universal van estimular la creació de coalicions com Unión Republicana, que aplegava diverses tendències (menys possibilistes) i va aconseguir bons resultats a les eleccions del 1893, on trobem per primer cop una bona representació republicana a les corts també obté diputats però no com 1893. L’implantació de l’internacionalisme entre els obrers li va fer perdre una part de la seva antiga base social i van haver de lluitar contra l'abstencionisme anarquista i la competència electoral sociaalista.

17 Les forces polítiques marginades del sistema
La reconversió del carlisme Després de la derrota carlina del 1876 es va prohibir la presència a Espanya de pretendent Carles de Borbó (Carles VII), alguns herois carlins van reconèixer a Alfons XII com a rei legítim. Greu crisi del carlisme. Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí, va aconseguir estendre el carlisme per tota Espanya, però els focus principals es trobaven al País Basc, Navarra i Catalunya. La renovació la va encapçalar Juan Vázquez de Mella que el 1886 va proposar un programa adaptat a la nova situació política (Acta de Loredan) nom del palau venecià on residia Carles VII, després de ser expulsat de França. Defensa del catolicisme, foralisme, autoritat pretendent carlí i oposició a la democràcia, acceptant l’ordre liberal.

18 Les forces polítiques marginades del sistema
Les divergències dins del partit, sobretot de caràcter religiós (s’acusava a Carles VII de no defensar prou les polítiques catòliques impulsades pel papat contra el liberalisme i l’acusaven de cesarisme, donar prioritat a la qüestió dinàstica per damunt de la religiosa). Ramon Nocedal (fill de Cándido) s’escindirà del partit i l’any 1888 funda el Partido Católico Nacional, deixant de reconèixer com a rei al pretendent carlí i es va convertir en un partit catòlic integrista. Aquest corrent integrista o tradicional a Catalunya va tenir personalitats importants com Salvador Casañas (bisbe d’Urgell) i el clergue de Sabadell Fèlix Sardà i Salvany autor del opuscle El Liberalismo es pecado (1884). A partir del 1890 el carlisme va ser reconstruït amb l’aspiració de convertir-se en un partit de masses i organitzat en assemblees locals (cercles). Amb el nom de Comunió Tradicionalista el 1896 van obtenir 10 diputats.

19 La guerra d’ultramar Cuba, la perla de les Antilles
1878, amb Pau de Zanjón, els cubans esperen una sèrie de reformes: Mateixos drets de representació política a les corts que els peninsulars. Participació en el govern de l’illa. Llibertat de comerç. Abolició de l’esclavitud (encara hi havia negres que treballaven als ingenis o fàbriques de sucre com a esclaus). Cap d’aquestes peticions no va estar presa en consideració per l’administració colonial per la rotunda oposició dels grans propietaris, els negrers i els comerciants peninsulars. Es creen a Cuba dos partits polítics: Partido Autonomista: cubans que demanaven l’autonomia de l’illa, reformes polítiques i econòmiques Unión Constitucional: partit espanyolista (peninsulars instal·lats a Cuba).

20 La guerra d’ultramar Sagasta es mostrà partidari a introduir millores, però només concretà l’abolició de l’esclavitud el 1888. 1893. els liberals proposen a corts un projecte de reforma de l'estatut colonial de Cuba, però no tirarà endavant per la pressió dels empresaris espanyols amb negocis a l’illa. Aquest mateix any es funda El Partido Revolucionario Cubano fundat per José Martí amb l’objectiu d’assolir la independència. Aquest partit serà reconegut sobre tot pels EEUU i rebrà el suport de revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García (participants a la Guerra dels 10 anys) i que s’havien negat a acceptar els acords de Zanjón. 1891. El govern espanyol eleva les tarifes aranzelàries per als productes importats a l’illa que no vinguessin de la península (aranzel Cánovas). EEUU comprava gairebé la totalitat dels productes d’exportació cubans ( sobre tot tabac i sucre) mentre que les seves vendes a Cuba eren penalitzades amb forts aranzels d’entrada.

21 La guerra d’ultramar La gran insurrecció
1894. EEUU comprava el 88,1 % de les exportacions cubanes, però només es beneficiava del 32% de les seves importacions (compres cubanes) que procedien majoritàriament d’Espanya. El president dels EEUU Willliam Mackinley va protestar per aquesta situació i va amenaçar de tancar les portes del mercat nord-americà als productes cubans si Espanya no modificava la política aranzelària de l’illa. La gran insurrecció 1879 esclata la Guerra Chiquita. Insurrecció dels mambises (rebels cubans) que foren derrotats a l’any següent per manca de suport, escassetat d’armament i la superioritat de l’exèrcit espanyol. Esclata per què no estaven d’acord dels acords de la Pau de Zanjón. 24/02/1895. Grito de Baire, inici del nou aixecament. Comença a l’est de l’illa (Baire, Santiago), però ràpidament s’estén per tota la illa.

22 La guerra d’ultramar Cánovas hi envia un exèrcit comandat per Arsenio Martínez Campos que no aconseguirà controlar militarment la rebel·lió i serà substituït pel general Valeriano Weyler. Weyler inicia una fèrria repressió. Per evitar que les insurreccions s’estenguessin al món rural, va obligar als camperols a ser reclosos en poblacions tancades i aïllades que els impedien tenir contacte amb els combatents. Va tractar molt durament als rebels (penes de mort) i a la població civil fent augmentar la mortalitat com a conseqüència de la fam i les epidèmies. Militarment la guerra no era favorable als soldats espanyols. Tenia lloc en plena selva (manigua) i les forces rebels estaven molt escampades pel territori concentrant-se i dispersant-se molt ràpidament. Els soldats espanyols no estaven entrenats per combatre en aquestes condicions i ni l’exèrcit disposava de medis adients. El mal aprovisionament, la manca de pertrets i les malalties tropicals van causar una forta mortaldat entre les tropes.

23 La guerra d’ultramar 1897, després de l’assassinat de Cánovas, el nou govern liberal destitueix a Weyler del càrrec i envia al general Ramón Blanco. S’inicia una estratègia de conciliació i es decreta l’autonomia de l’illa, el sufragi universal masculí, igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària. Aquestes reformes arribaran tard, els independentistes que comptaven amb el suport dels EEUU es van negar a acceptar-ho. Paral·lelament al conflicte cubà, el 1896 es produeix una rebel·lió a les Filipines. Aquestes illes havien rebut escassa immigració espanyola, hi havia una feble presència militar, però una forta presència de missioners. Els interessos econòmics eren menors que a Cuba, però interessava la producció de tabac i per què era la porta dels intercanvis comercials asiàtics. 1892. Es funda la Liga filipina per José Rizal (independentista). També hi havia una organització clandestina anomenada Katipunam. Rebien el suport de la burgesia mestissa hispanoparlant i dels indígenes.

24 La guerra d’ultramar La intervenció dels Estats Units.
S’escampa la insurrecció per la província de Manila i el capità general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva i condemna a mort a José Rizal (1896). El nou govern liberal del 1897 promou una negociació indirecta amb els principals caps insurrectes filipins pacificant momentàniament l’arxipèlag. La intervenció dels Estats Units. Els EEUU que tenien interessos al pacífic, també els tenien al Carib. El seu interès per Cuba els havia portat a intentar comprar l’illa als espanyols. Aquests sempre havien refusat l’oferta. Per tant, el compromís americà en l' independentisme cubà es va fer evident a partir del 1895. El 1898 els nord-americans envien al port de l’Havana el cuirassat Maine. A l’abril del mateix any una explosió al vaixell provoca la mort de part de la tripulació.

25 La guerra d’ultramar EEUU culpen falsament a uns agents espanyols d’haver provocat el fet. Ultimàtum del govern nord-americà a l’espanyol exigint la retirada de Cuba. Espanya nega la implicació en l’afer Maine, rebutja la proposta americana i amenaça en declarar la guerra si l’illa es envaïda. Els espanyols eren conscients de la seva inferioritat militar, però consideraven humiliant acceptar l’ ultimàtum sense lluitar. Començava la guerra hispanonord-americana. L’almirall Cervera parteix cap a Cuba amb una esquadra des de la península. Serà derrotat a la batalla de Santiago. Va combatre una flota vella contra uns navilis moderns americans. Els americans també derrotaran als espanyols a la batalla de Cavite a les Filipines. Desembre Es signa la Pau de París. Espanya abandona Cuba, Puerto Rico i les Filipines passant a ser protectorat nord-americà. Repatriació dels interessos econòmics a Espanya pels espanyols instal·lats a Cuba. Venda de les illes Marianes i Carolines a Alemanya (pèrdua de l’imperi colonial.)

26 La guerra d’ultramar Actituds dels catalans davant la guerra.
Les classes benestants i les principals entitats econòmiques com Foment del Treball Nacional van defensar l’espanyolitat de les colònies. Les classes populars tenien un sentiment d’oposició a la guerra. Des d’actituds pacifistes, antimilitaristes i de rebuig a les quintes. Els federals foren els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i a favor del dret dels cubans a decidir sobre el seu destí, entre ells Francesc Pi i Margall. A l’inici del conflicte la majoria de les forces catalanistes van donar suport a la política del govern, encara que la premsa catalanista (La Renaixença, La Veu de Catalunya) no va atacar directament al patriotes cubans. A partir del 1887 critiquen el fracàs del projecte autonomista del govern de Sagasta i van defensar la necessitat d’aconseguir la pau amb els insurrectes que comportés un règim autonòmic a l’illa. Per a molts l’autonomia cubana significava el camí cap a la descentralització.

27 Conseqüències del desastre del 98
Crisi política i moral. Les repercussions foren menors del que s’esperava. Les pèrdues materials importants foren a la colònia no a la metròpoli (Espanya). La necessitat d’eixugar el deute a causa de la guerra cubana va promoure una reforma de la hisenda (Fernando Villaverde) per incrementar la recaptació a partir de l’augment de la pressió fiscal. Tampoc es va produir la gran crisi política i la Restauració va sobreviure i va assegurar el torn dinàstic. Tot i això, alguns polítics intentaran implantar les idees del regeneracionisme, corrent crític amb el sistema polític i la societat espanyola. 1898. Un manifest del general Polavieja a favor de la regeneració política (reformes en l’administració pública i una certa descentralització administrativa). La proposta fou ben rebuda per alguns sectors de la burgesia catalana que van formar la Junta regional d’Adhesions al Programa del General Polavieja.

28 Conseqüències del desastre del 98
Va ser per tant, una crisi moral i ideològica. La derrota va portar desencís i frustració, per què va significar la destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment en què les potències europees s’estenien per Àfrica i Àsia. Espanya esdevé una potència secundària en els afers internacionals. La premsa estrangera la titlla de nació moribunda, exèrcit ineficaç, sistema polític corrupte, polítics incompetents..., opinions que també calaran entre la població espanyola. Regeneracionisme. El fracàs de la revolució del 1868 va fer pensar als intel·lectuals que es va perdre una gran ocasió per modernitzar el país. El 1876 es crea la Institución Libre de Enseñanza, una institució creada per catedràtics que havien abandonat la universitat per què no tenien llibertat de càtedra. Estava influïda pel krausisme. Va ser la impulsora de la introducció a Espanya de les teories pedagògiques i científiques més avançades.

29 Conseqüències del desastre del 98
L’any 1890 es comença una renovació de la ciència espanyola amb la difusió del positivisme, els avenços en medicina,la ciència experimental i la sociologia. Alguns intel·lectuals de la libre creien que la societat i la política espanyola estaven massa influïts pel catolicisme, cosa que no afavoria ni a la modernització cultural ni al desenvolupament científic. Aquest corrent es va conèixer com a regeneracionisme i tenia una visió molt crítica de la història d'Espanya i creia en la necessitat de “regenerar” la vida política i social del país. Erudits com Joaquín Costa creien convenient enterrar les glòries del passat i millorar la situació del camp i el nivell educatiu i cultural del país. ESCOLA I REBOST. Els literats del la generació del 98, van analitzar la situació des d’una visió molt crítica i pessimista. Alhora pensaven que la pèrdua del 98 havia de servir per estimular la regeneració moral, social i cultural del país. A Catalunya els fets més immediats seran els aldarulls provocats pel tancament de caixes i la consolidació del catalanisme. Els industrials catalans donaran suport a les formacions catalanistes degut a la ineficàcia dels partits dinàstics.

30 Conseqüències del desastre del 98
La fi d’una època. El desastre del 98 significarà la fi del sistema de la restauració tal com l’havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals que actuaran durant el nou regnat d’Alfons XIII (1902). Aquesta nova política regeneracionista no va aconseguir implantar les noves reformes anunciades, sinó que es va limitar a deixar que el sistema continués funcionant amb uns canvis mínims. La derrota militar va tenir conseqüències dintre de l’exèrcit. Un sector important de la població els va culpar del desastre i l’antimilitarisme va anar creixent. Això va provocar que una part dels militars es van anar inclinant cap a postures més autoritàries i intransigents, convençuts que la derrota era culpa dels polítics per la seva ineficàcia. Sorgeix el sentiment entre ells que havien de tenir més protagonisme en la vida política del país.