2.- ELS GRANS CORRENTS IDEOLÒGICS DE L’OBRERISME.

Presentación del tema: "2.- ELS GRANS CORRENTS IDEOLÒGICS DE L’OBRERISME."— Transcripción de la presentación:

1 2.- ELS GRANS CORRENTS IDEOLÒGICS DE L’OBRERISME.
2.1.- El marxisme o socialisme científic. 2.2.- L’anarquisme.

2 2.1.- El marxisme o socialisme científic (I).
Va ser formulat per Karl Marx i Friedrich Engels: El Manifest Comunista (1848) Analitzen les lleis que expliquen el funcionament de la societat, sobretot la capitalista (El Capital) BASE (mitjans de producció + relacions socials de producció) Funcionament de les societats determina en última instància SUPERESTRUCTURA (política, lleis, cultura, mentalitats,...) Opressors (controlen l’economia) El motor de la història és la lluita de classes entre: Oprimits (no controlen l’economia) Per a viure fan falta, per damunt de tot, menjar, beguda, vivenda, roba i algunes coses més. El primer fet històric és, consegüentment, la producció dels mitjans indispen- sables per a la satisfacció d’aquestes necessitats, és a dir, la producció de la vida material mateixa, i no cap dubte de que és aquest un fet històric, una condició fo- namental de tota la història, que el mateix hui que fa milers d’anys necessita complir-se tots els dies i a totes les hores, simplement per assegurar la vida dels homes. KARL MARX: La ideologia alemanya, 1846. Etapes històriques o modes de producció: Societat primitiva igualitarista (no hi ha excedent) Societat esclavista: amos contra esclaus Societat feudal: senyors contra camperols Societat capitalista: burgesos contra proletaris Societat socialista: acaba amb la lluita de classes

3 2.1.- El marxisme o socialisme científic (II).
ANÀLISI CRÍTICA DE LA SOCIETAT CAPITALISTA Mitjans de producció: màquines,... Forces de producció Mode de producció capitalista Mà d’obra Relacions socials de producció explotació Burgesia (classe dominant) Proletariat (classe dominada) a través de la Plusvàlua (benefici del capitalista) Les diferències entre rics i pobres cada vegada són majors Ja hem dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletaria al Poder (...). El proletariat es valdrà del Poder per anar llevant-li a la burgesia tot el capital, tots els instruments de la producció, centralitzant-los en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe governant, i procurant fomentar per tots els mitjans i amb la major rapidesa possible les energies productives. Clar està que, al principi, açò sols es podrà fer mitjançant una acció despòtica sobre la propietat i el règim burgés de producció. K. MARX i F. ENGELS: El Manifest Comunista, 1848. (...) La dictadura transitòria del proletariat com a punt de transició necessària per arribar a la supressió de les diferències de classe, a la supressió de tot el règim de producció sobre el qual descansen aquestes, a la supressió de totes les relacions socials que corres- ponen a aquest règim de producció, al trastocament de totes les idees que emanen d’aquestes relacions socials. K. MARX: La Lluita de classes en França, 1850. La classe treballadora substituirà, en el curs del seu desenvo- lupament, a l’antiga societat civil per una associació que exclourà les classes i el seu antagonisme; i no hi haurà ja poder polític pròpiament dit, perquè el poder polític és precisament el resum oficial de l’antagonisme en la societat civil. K. MARX: Misèria de la filosofia, 1847. El treballador es converteix en obrer quan ven la seua força de treball a un altre anomenat patró, posseïdor dels mitjans de producció i el capital necessari per a que produeisquen. És a dir, el desenvolupament de la societat capitalista portarà a la creació de la classe obrera. K. MARX i F. ENGELS: El Manifest Comunista (1848) La moderna societat burgesa, que s’alça sobre les runes de la societat feudal, el que ha fet ha segut crear noves classes, noves condicions d’opressió, que han vingut a substituir a les antigues. Hui, tota la societat tendeix a separar-se, cada vegada més oberta- ment, en dos grans camps enemics: la burgesia i el proletariat. K. MARX i F. ENGELS: El Manifest Comunista (1848) Proletaris i burgesos estan con- demnats a enfrontar-se per aug- mentar el salari o la plusvàlua Els obrers han d’unir-se i organitzar-se políticament per organitzar una Revolució que acabe amb el capitalisme i instaure una dictadura transitòria del proletariat. VALOR TOTAL DEL PRODUCTE TREBALL PAGAT AL TREBALLADOR TREBALL NO PAGAT → PLUSVÀLUA Societat comunista: sense classes

4 2.2.- L’anarquisme (I). Principals anarquistes: Proudhon, Bakunin i Kropotkin S’oposen a tota forma d’autoritat coactiva (poder) i reivindiquen la llibertat extrema de l’individu L’Estat: tot governant es corromp i pretén imposar-se sobre els governats, que es senten degradats. La propietat privada: la consideren un robatori que no respecta la llibertat i la igualtat i proposen la col·lectivització dels mitjans de producció. S’oposen a La religió: consideren que sotmet espiritualment a les persones i les imposa una jerarquia i dependències. ¿Què hi ha de més sublim, en el sentit ideal, de més desinteressat, de més apartat dels interessos d’aquesta terra que la doctrina de Crist predicada per aquesta església? ¿I què hi ha de més brutalment materialista que la pràctica constant d’aquesta mateixa església des del segle VIII, quan començà a constituir-se com a potència? ¿Quin ha estat i quin és encara l’objecte principal de tots els seus litigis contra els sobirans d’Europa? Els béns temporals, les rendes de l’es- glésia primer, i després la potència temporal, els privilegis polítics de l’església. És precís fer justícia a aquesta esglé- sia que ha segut la primera en descobrir en la història moderna la veritat incontestable, però molt poc cristiana, de que la riques i el poder econòmic i l’opressió política de les masses són els dos termes inseparables del regne de la idealitat divina sobre la terra: la riquesa que consolida i augmenta el poder que descobreix i crea sempre noves fonts de riqueses; i ambdós asseguren millor que el martiri i la fe dels apòstols, millor que la gràcia divina, l’exit de la pro- paganda cristiana. En una paraula, no és difícil provar, amb la història en la mà, que l’església, que totes les esglésies, cristianes i no cristianes, junt a la seua propaganda espiritualista, i probablement per accelerar i consolidar el seu èxit, no han descui- dat mai l’explotació econòmica de les masses baixa la protecció de la benedicció directa i especial d’una divinitat qualsevol. M. BAKUNIN: Déu i l’Estat L’Estat és l’autoritat, és la força, és l’ostentació i la infatuació de la força. No s’insinua, no tracta de convertir: i sempre que ho intenta, ho fa amb molt mala pota; perquè la seua naturalesa no consisteix en persuadir, sinó en imposar-se, en forçar. S’esforça poc en emmascarar la seua naturalesa de violador legal de la voluntat dels homes, de negació permanent de la seua llibertat. Fins i tot quan ordena el bé, el perjudica i el llença a perdre, precisament perquè ho ordena, i que tota ordre provoca i suscita les rebel·lies legítimes de la llibertat; (...) La llibertat, la moralitat i la dignitat humana consisteixen precisament en això, en que fa el bé no perquè se li ordena sinó perquè el concebeix, el vol, l’estima. M. BAKUNIN: La Llibertat.

5 2.2.- L’anarquisme (II). Llibertat individual de l’home i de tota la societat Abolició del dret d’herència Proposen La revolució social o l’acció directa (terrorisme individual) com a mitjans per destruir l’Estat i la propietat privada → societat anarquista Organització en comunes d’associació voluntària: unitats de producció i consum autosuficients i sense govern jeràrquic (les decisions es prenen entre tots) Les Comunes s’agrupen en federacions, on totes tenen el mateix pes El poble pateix i pregunta: ¿què podem fer per eixir d’aquesta situació? Reconèixer i proclamar que té, davant de tot, el dret a viure, i que la societat ha repartir entre tot el món, sense excep- ció, els mitjans d’existència de què disposa. Obrar de manera que, des del primer dia de la revolució, sàpiga el treba- llador que una nova era s’obri davant d’ell; que ningú es veurà obligat a dormir baix dels ponts, junt als palaus, a romandre en dejú mentre hi haja aliment, a tremolar de fred prop dels comerços de pells. Siga tot de tots, tant en rea- litat com en principi, i que es produisca per fi en la història una revolució que pense en les necessitats del poble abans de llegir-li la cartilla dels seus deures. Açò no podrà realitzar-se per decrets, sinó tan sols per la presa de possessió immediata, efectiva, de tot allò necessari per a la vida de tots; aquesta és l’única forma veritablement científica de procedir, l’única que comprèn i desitja la massa del poble. Prendre possessió, en nom del poble revoltat, dels graners de blat, dels magatzems atestats de roba i de les cases habi- tables. No malbaratar res, organitzar-se de seguida per omplir els buits, fer front a totes les necessitats, satisfer-les totes; produir, no ja per a donar benefici a qui fora, sinó per a fer que visca i es desenvolupe la societat. P. KROPOTKIN: La conquesta del pa (1892). El mutualisme proudhonià Nosaltres, productors associats, no tenim necessitat de l’Estat. (...) No volem més govern de l’home sobre l’home, no més explotació de l’home per l’home. El socialisme és el contrari del governamentalisme. Volem que les mines, els canals, els ferrocarrils siguen lliurats a les associacions obreres i que aquestes els exploten baix la seua responsabilitat. Volem que aquestes associacions siguen una federació, unides pel vincle comú de la república democràtica i social. Existeix el mutualisme quan, en una indústria, els obrers, en lloc de treballar per a un empresari que els paga i es guar- da la seua producció, treballen els uns per als altres i comparteixen una producció comuna de la qual es reparteixen els beneficis. Sols la federació pot donar satisfacció a les classes laborioses i resoldre el conflicte entre capital i treball. P.J.PROUDHON: Idea general de la Revolució (1851). El nostre programa socialista exigeix i ha d’exigir irrenunciablement: 1. La igualtat política, econòmica i social de totes les classes i de tots els pobles de la terra. 2. L’abolició de la propietat hereditària. 3. L’apropiació de la terra per les associacions agrícoles, i del capital i tots els mitjans de producció per les associa- cions industrials. 4. L’abolició de l’ordenament jurídic de la família patriarcal, basat exclusivament en el dret a heretar la propietat, així com l’equiparació dels drets polítics, econòmics i socials de l’home i de la dona. 5. La cria i educació dels fills d’ambdós sexes fins la seua majoria d’edat, entenent-se que la formació científica i tèc- nica, en la qual s’inclouen els nivells més alts de formació, serà igual i obligatòria per a tots. L’escola substituirà a l’església i farà innecessaris els codis penals, la policia, els càstigs, la presó i els botxins. M. BAKUNIN: Els fonaments econòmics i socials de l’anarquisme. PRINCIPALS ATEMPTATS ANARQUISTES · 1878: Atemptat contra Alfons XII d’Espanya (Juan Oliva Moncasí). · 1878: Tres atemptats en 34 dies contra Humbert I d’Itàlia. · 1881: Assassinat del tsar Alexandre II (grup Naródnaia Volia). · 1884: Atemptat contra el kàiser Guillem I (Auguste Reindorf). · 1893: Atemptat contra el general Martínez Campos a Barcelona (Paulí Pallàs) i bomba del Liceu (Santiago Salvador). · 1894: Assassinat del president francès Sadi Carnot (Jerónimo Caserío). · 1897: Assassinat del president espanyol Antonio Cánovas del Castillo (Michele Angiolillo). · 1898: Assassinat de l’emperadriu Isabel d’Àustria (Luccheni). · 1900: Assassinat del rei Humbert I d’Itàlia (Gaetano Bresci). · 1901: Assassinat del president dels Estats Units William McKinley (Leon Czolgocza). · 1906: Atemptat contra el rei Alfons XIII d’Espanya i la seua dona el dia de la boda (Mateo Morral). · 1912: Assassinat del president espanyol José Canalejas (Manuel Pardinas). El dret d’herència, en la nostra opinió, hauria de suprimir-se, ja que mentre existisca perdurarà la desigualtat econòmi- ca hereditària; no la desigualtat natural dels individus, sinó la desigualtat artificial de classes –i això sempre engendra- rà la desigualtat hereditària en el desenvolupament i formació de les ments, i la continuació de la qual seria la font i la consagració de totes les desigualtats polítiques i socials. La tasca de la justícia és establir la igualtat per a cadascú, però aquesta igualtat dependrà de l’organització política i econòmica de la societat; una igualtat amb què cadascú va a començar la seua vida, i per la qual cadascú, dirigit en la seua pròpia naturalesa, serà el producte dels seus propis esforços. En la nostra opinió, la propietat dels difunts s’ha d’acumular als fons socials per a la instrucció i l’educació dels xiquets d’ambdós sexes, cosa que inclou la seua manutenció des del naixement fins a la majoria d’edat. M. BAKUNIN: Socialisme sense Estat: Anarquisme. De “Jo no són un humà lliure sinó en tant que reconec la llibertat i la humanitat de tots els homes que m’envolten” (Bakunin) “Nosaltres volem la llibertat i creiem impossible l’existència, al mateix temps, de poder i de llibertat. El mal, als ulls dels anarquistes, no està en la forma de govern. Està en la idea mateixa de govern, en el principi de l’autoritat en si. Els anarquistes ens proposem ensenyar al poble a viure sense govern. El poble també aprendrà a prescindir dels propietaris, ja que no hi ha llibertat sense igualtat”: Declaració de Piotr Kropotkin davant d’un tribunal de justícia (1883).

6 Les classes com a protagonistes Els individus (i les classes)
MARX BAKUNIN Concepció històrica Les classes com a protagonistes Els individus (i les classes) com a protagonistes Forma d’organització Partits polítics obrers (i sindicats) Sindicats obrers Recolzament social Obrers industrials (sobretot) Jornalers agrícoles (sobretot) Marx és un comunista autoritari i centralista. Vol el que nosaltres volem: el triomf de la igualtat econòmica i social, però en l’Estat i per la força de l’Estat; per la dictadura d’un govern provisional, poderós i, per dir-ho així, despòtic; açò és, per la negació de la llibertat. El seu ideal econòmic és l’Estat convertit en l’únic propietari de la terra i de tots els capitals (...) Nosaltres volem aquest mateix triomf de la igualtat econòmica i social per l’abolició de l’Estat i de tot el que s’anomene dret jurídic, que, segons nosaltres, és la negació permanent del dret humà. Volem la reconstruc- ció de la societat i la constitució de la unitat humana, no de dalt cap a baix per la via de qualsevol autoritat, sinó de baix cap a dalt, per la lliure federació de les associacions obreres de totes les classes emancipades del jou de l’Estat. M. BAKUNIN: Carta a Rubicone Nabruzzi (1872). MARX I L’ESTAT “L’Estat és un òrgan de dominació de classes, un òrgan d’opressió d’una classe per altra, és la creació de l’ordre que legalitza i enforteix aquesta opressió, esmorteint la lluita de classes. El proletariat sols necessita l’Estat temporalment. Nosaltres no discrepem de cap manera amb els anarquistes en quant al problema de l’abolició de l’Estat com a meta final. El que afirmem és que per assolir aquesta meta és necessari l’ús temporal de les armes, dels mitjans del Poder de l’Estat per a utilitzar-los contra els explotadors. Per a destruir les classes és necessària la dictadura temporal de la classe oprimida”. Forma de lluita Vagues i revolució obrera Vagues, revolució obrera i acció directa (terrorisme individual) Societat de futur Dictadura transitòria del proletariat (conquesta del poder i l’Estat) → societat socialista Acabar d’arrel amb l’Estat i implantar una societat anarquista basada en Comunes i Federacions Propietat Estatal Col·lectiva o comunal

7 3.- L’ÈPOCA DE LA PRIMERA INTERNACIONAL (1864-81).
Es desenvolupa entre les revolucions del 1848 i la Comuna de París (1871). 3.1.- La formació de l’A.I.T. (Iª Internacional). 3.2.- La Comuna de París. 3.3.- La crisi de la Internacional.

8 3. 1. - La formació de l’Assocació Internacional de Treballadors (A. I
3.1.- La formació de l’Assocació Internacional de Treballadors (A.I.T.) (I). L’A.I.T. o Iª Internacional es va fundar a Londres l’any 1864 i durarà fins 1876. Suposa la unió d’obrers de tot el món i diferents tendències (marxistes, sindicalistes, anarquistes,...) El Consell General, dirigir per Marx, és el màxim òrgan dirigent, per damunt de les seccions nacionals Aconseguir l’emancipació de la classe obrera Dos principis bàsics La vaga com a forma de lluita (sindicats obrers) Conquerir el poder polític Formació de partits polítics nacionals REIVINDICACIONS CONCRETES Jornada laboral de 8 hores Supressió del treball infantil Millora de les condicions laborals de les dones Desaparició de l’exèrcit Socialització dels mitjans de producció

9 3. 1. - La formació de l’Assocació Internacional de Treballadors (A. I
3.1.- La formació de l’Assocació Internacional de Treballadors (A.I.T.) (II). Reclamen una insurrecció general i espontània per acabar amb l’Estat Enfrontament entre marxistes i anarquistes bakuninistes Els anarquistes Rebutgen l’autoritat del Consell General de l’A.I.T. Tenen major pes en Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Espanya ser una tribuna de discussió pública. organitzar els obrers en una organització supranacional i de classe front al nacionalisme predominant. L’A.I.T. va ser important per: reforçar la consciència de classe del proletariat. estendre la lluita sindical i política dels obrers. DE MARX A BAKUNIN “Autonomia de les seccions, lliure federació dels grups autònoms, antiautoritat, anarquia, vet aquí alguns qualificatius que convenen a una societat de “desclassificats”, “sense carrera, sense sortida”, conspirant al si de la Internacional per posar-se al servei d’una dictadura oculta i per imposar a través d’ella el programa del senyor Bakunin. Els mitjans de propaganda principals consisteixen a atraure la joventut amb ficcions, amb mentides sobre l’extensió i la força de la societat secreta, amb profecies sobre la imminència de la revolució que ha preparat.” K. MARX: Actes del Congrés de l’A.I.T. de L’Haia (1873).

10 3.2.- La Comuna de París (març-maig 1871).
Els alemanys posen setge a París i derroten els francesos a la guerra franco-prussiana, amb un fort patiment per a la població Els obrers organitzen una insurrecció que triomfa i proclamen la Comuna de París (març-maig del 1871) Nacionalització dels béns del clergat Durant 54 dies apliquen reformes radicals Supressió del lloguer de les vivendes Transformació de les empreses abandonades en cooperatives obreres Ensenyament laic i gratuït Duríssima repressió de l’exèrcit (17000 afusellats i detinguts) i il·legalització de l’A.I.T. “1. Tota associació internacional que baix qualsevol denominació i especialment baix la d’Associació Inter- nacional de Treballadors tinga per principi la supressió del treball, l’abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió o del lliure exercici de cultes, constituirà pel sol fet de la seua existència i de les seues ramificacions sobre el territori francès, atemptat contra la pau pública.” Llei francesa contra la Internacional ( ) “¿Què demana (la Comuna)? El reconeixement i la consolidació de la República, única forma de govern compatible amb els drets del poble i amb el desenvolupament just i lliure de la societat (...). L’autonomia absoluta de la Comuna estesa a totes les localitats de França, assegurant-les a cadascuna d’elles la inte- gritat dels seus drets i a tot francès el ple exercici de les seues facultats i de les seues aptituds com a home, ciutadà i treballador. L’autonomia de la Comuna no tindrà més límit que el dret d’autonomia, igual per a la resta de comunes adherides al contracte i l’associació de les quals ha de millorar la unitat francesa (...)” Declaració al poble francès (19 d’abril del 1871)

11 3.3.- La crisi de la Internacional.
El fracàs de la Comuna i la dura repressió fan augmentar les divisions internes: els sindicats anglesos renuncien a la revolució i se’n van de l’A.I.T. Paper de l’individu Paper de l’Estat Augmenten les diferències entre marxistes i anarquistes bakuninistes Creació de partits polítics obrers nacionals Acció directa S’aprova una reforma que dóna més poder als partits obrers nacionals ( ) Els anarquistes bakuninistes no accepten la reforma i són expulsats Divisió definitiva entre socialistes i anarquistes L’AIT es trasllada a Nova York, es desvincula dels sindicats i perd força fins desaparèixer (1876)

12 4.- L’EXPANSIÓ DEL MOVIMENT OBRER.
Els partits i sindicats socialistes continuen creixen i organitzant-se (IIª Internacional) fins la Iª Guerra Mundial. 4.1.- Cap a un sindicalisme de masses. 4.2.- Partits i sindicats socialistes. 4.3.- Els camins del socialisme. 4.4.- Les pràctiques de l’anarquisme.

13 4.1.- Cap a un sindicalisme de masses.
Nou context o fase del capitalisme: 2ª Revolució Industrial (més mecanització) i imperialisme Augmenta el nombre d’obrers no especialitzats (i s’afilien als sindicats) El sindicalisme passa a ser un sindicalisme de masses i més heterogeni Pressionen a través de les vagues Demanen la intervenció de l’Estat per resoldre els conflictes i millorar les condicions de vida i treball dels obrers Els governs comencen a preocupar-se pels problemes socials i aproven el sufragi universal masculí i altres drets

14 4.2.- Partits i sindicats socialistes.
A partir del 1875 es creen partits polítics obrers per tota Europa, combinant el marxisme teòric amb la pràctica reformista per aconseguir millores dins del capitalisme Líders: Liebknecht, Kautsky, Bernstein. Partit Socialdemòcrata Alemany (1875) Es convertirà en el segon partir més votat Programa reformista pactat amb els governs: democratització (sufragi universal masculí), Estat del Benestar i regulació del mercat laboral Partit Socialista Francès (1905) Altres partits obrers Partit Laborista Independent (1900) a Gran Bretanya Creen sindicats forts per pressionar als empresaris i els governs i aconseguir millores socials i laborals Partit Socialista Italià (1892) Partido Socialista Obrero Español (1879) Altres: Bèlgica, Àustria, Polònia, Rússia,...

15 4.3.- Els camins del socialisme.
Incorporació de classes mitjanes als partits socialistes (heterogeneïtat) Causes de la divisió Necessitat d’aconseguir més vots per tindre més poder polític Governen alguns ajuntaments i han de pactar amb altres partits Líders: Bernstein, Jaurés i Kautsky Defensen que el capitalisme s’autoregula i, per tant, no té per què acabar amb una revolució (no revolucionaris) Reformistes o revisionistes Propugnen participar en el capitalisme i les democràcies burgeses (eleccions) per aconseguir reformes concretes Evolucionaran cap als partits socialdemòcrates Dues tendències Líders: Rosa Luxemburg, Liebknecht, Lenin Pensen que la revolució és l’única manera d’acabar amb el capitalisme i construir una societat igualitària Revolucionaris Fundaran els partits comunistes

16 Kautsky “Kautsky pren del marxisme allò que admeten els liberals, la burgesia (la crítica a l’Edat Mitjana, el paper progressiu que té en la història el capitalisme en general i la democràcia capitalista en particular) i tira per la borda, calla i oculta en el marxisme allò que és inadmissible per a la burgesia (la violència revolucionària del proletariat contra la bur- gesia, per aniquilar aquesta). Per això (...) Kautsky resulta ser inevita- blement un lacai de la burgesia. La democràcia burgesa, que és un gran progrés històric en comparació amb l’Edat Mitjana, continua sent (i no pot deixar de ser-ho baix el capitalisme) estreta, amputada, falsa, hipòcrita, paradís per als rics, trampa i engany per als pobres. Aquesta veritat, la part més essencial de la doctrina marxista, no l’ha entès el “marxista” Kautsky. En aquest problema –fonamental- Kauts- ky ofereix “amabilitats” a la burgesia, en lloc d’una crítica científica de les condicions que fan de tota democràcia burgesa una democràcia per als rics” V. I. LENIN: La revolució proletària i el renegat Kautsky

17 4.4.- Les pràctiques de l’anarquisme.
L’anarquisme continua creixent, especialment a Itàlia i Espanya Anarcocomunisme (Kropotkin, Malatesta): propugnen l’acció directa i violenta (terrorisme inidividual) contra la burgesia, la religió i l’Estat Dues corrents Onada d’atemptats terroristes per tota Europa i forta repressió Sindicalistes revolucionaris o anarcosindicalistes: rebutgen el terrorisme individual i propugnen els sindicats i la vaga general revolucionària com a formes de lluita (CNT a l’estat esp) “L’anarquisme, fins aleshores un tot relativament homogeni, es va fragmentar: els anarcosindicalistes eren de fet els anomenats anarcocol·lectivistes, que, recolzant-se en Bakunin, assenyalaven la ineludible necessitat de construir sindicats obrers públics i legals, l’objectiu dels quals era combatre per aconseguir la millora de les condicions de vida de la classe obrera (...); sindicats que, alhora, aspiraven a crear una societat sense classes, en què la propietat estaria en mans dels col·lectius obrers (...). Aquesta era la tendència dominant a Catalunya (...), encara que poc a poc es va anar estenent l’altre corrent, l’anarcocomunisme (propagat per Kropotkin i difós per Malatesta). Aquesta tendència, al començament només forta a Andalusia, incorporava una tradició molt més individualista i radical: s’oposava al sindicalisme (...) tot propugnant una estructura basada en petits grups, no sindicals, sinó d’afinitat ideològica, la missió dels quals no era la preocupació sindical sinó la propaganda ideològica constant i la lluita sistemàtica contra els factors d’ordre social, sense refusar l’acció directa i la propaganda violenta” J. TERMES: “El moviment obrer des de la Internacional fins a 1898” dins: Història de Catalunya, vol. V, Barcelona, 1979. Negras tormentas agitan los aires nubes oscuras nos impiden ver. Aunque nos espere el dolor y la muerte contra el enemigo nos llama el deber. El bien más preciado es la libertad luchemos por ella con fe y con valor. Alza la bandera revolucionaria que llevará al pueblo a la emancipación. En pie el pueblo obrero, a la batalla hay que derrocar a la reacción. ¡A las barricadas! ¡A las barricadas! por el triunfo de la Confederación.

18 5.- LA SEGONA INTERNACIONAL.
5.1.- Desenvolupament, caràcter i organització. 5.2.- Els grans debats. 5.3.- Crisi i divisió del moviment socialista.

19 5.1.- Desenvolupament, caràcter i organització.
¡Arriba, parias de la tierra ¡En pie, famélica legión! Atruena la razón en marcha: es el fin de la opresión. El pasado hay que hacer añicos. ¡Legión esclava, en pie, a vencer! El mundo va a cambiar de base. Los nadie de hoy todo han de ser. Agrupémonos todos en la lucha final el género humano es la Internacional (bis) Ni en dioses, reyes ni tribunos, está el supremo salvador. Nosotros mismos realicemos el esfuerzo redentor. Para hacer que el tirano caiga y el mundo siervo libertar, soplemos la potente fragua que al hombre libre ha de forjar. La Ley nos burla, y el Estado oprime y sangra al productor; nos da derechos ilusorios no hay deberes del señor. Basta ya de tutela odiosa. que la igualdad ley ha de ser: «No más deberes sin derechos, ningún derecho sin deber». Es funda a París el 1889 i perdura fins la Iª Guerra Mundial ( ) Diferències amb la Iª Internacional: homogeneïtat ideològica (sense anarquistes) i confederació de partits nacionals autònoms (sense Consell General) Lleis de protecció dels treballadors Jornada de 8 hores Sufragi universal RECLAMEN Afiliació dels treballadors als partits socialistes Accés dels socialistes al poder polític Fi de la discriminació sexual No participació dels treballadors a les guerres capitalistes La bandera roja Celebració del 1r de Maig com a Dia del Treballador SÍMBOLS Reivindicació de la jornada de 8 hores Himne: la Internacional Té una gran influència i crea organisme de lluita de les dones i la joventut

20 5.2.- Els grans debats. Sobre el revisionisme
S’afirmen en la revolució com a forma de lluita (lluita de classes) i sols s’admet participar en governs burgesos en casos excepcionals Sobre el colonialisme Condemnen el colonialisme com a forma d’explotació capitalista dels països rics sobre els pobres Sobre la guerra La condemnen com a expressió de lluita capitalista entre la burgesia dels diferents països Demanen als obrers que no participen en una guerra mundial si es produeix La majoria d’obrers participaran a la Iª Guerra Mundial: el nacionalisme triomfa sobre el socialisme

21 5.3.- Crisi i divisió del moviment socialista.
Les disputes entre revisionistes i revolucionaris CAUSES L’esclat de la Iª Guerra Mundial i què fer quan açò succeeix Patriotes: partidaris de participar a la guerra Tres postures davant la Iª G.M. Pacifistes: contraris a la guerra (neutrals) Revolucionaris: partidaris de convertir la guerra en una revolució proletària El triomf de la revolució bolxevic a Rússia demostra la validesa de les tesis revolucionàries (Lenin): els bolxevics funden una nova Internacional, fet que suposa la fi de la IIª Internacional