Els inicis del pensament cristià

Presentación del tema: "Els inicis del pensament cristià"— Transcripción de la presentación:

1 Els inicis del pensament cristià
Unitat 7 Els inicis del pensament cristià José Vidal González Barredo

2 La filosofia en Roma i els inicis del cristianisme
Pàgina 140 Periodització de la filosofia medieval: des de la caiguda de l’imperi romà (470 dC) fins a l’inici del Renaixement (segle XIV inclòs): un mil·lenni caracteritzat per la subordinació de la filosofia a una nova religió: el cristianisme. Continguts: Museu biblioteca d’Alexandria. La filosofia en la civilització romana. Gènesi del pensament cristià: Els primers cristians, al segle II, només disposen del Nou Testament. La constitució de la filosofia cristiana va ser el resultat d’un llarg procés d’elaboració en què destaquem tres etapes: L’apologètica (segles II – IV). [unitat 7] La patrística (segles IV – VIII). [unitat 7] L’escolàstica (segles IX – XIV). [unitat 8] Ens centrarem en els temes bàsics del pensament cristià: Pèrdua i posterior recuperació de la cultura antiga. Les síntesis successives entre pensament grec i cristià. La relació entre filosofia i religió, raó i fe (Teoria del coneixement). El problema dels universals (Metafísica/ontologia). La relació entre el poder temporal i poder espiritual (Política).

3 De Roma a la fi del món antic
Pàgina 141 Mapa pàgina 141 Nova civilització: la romana, vuit segles de domini militar, econòmic i cultural però la creació filosòfica i científica no va ser especialment original. Segle V dC: esfondrament de l’ordre social romà Les filosofies hel·lenístiques relegades a elits cultes (incompreses per les capes populars). L’ascens del cristianisme: la promesa d’una salvació transcendent Religió minoritària perseguida en els seus inicis. 313 dC Edicte de Milà (emperador Constantí): la llibertat de culte cristià. 380 dC: el cristianisme religió oficial de l’imperi romà (emperador Teodosi ). 391 dC: prohibició dels cultes pagans. 382 dC: traducció de la Bíblia al llatí (Vulgata llatina) i interpretació dogmàtica. L’Església poder principal que monopolitza la cultura i l’administració pública. S’inicia la transició al feudalisme fent possible les invasions bàrbares que enfonsa el comerç i l’imperi provoca un progressiu procés de ruralització provoca una pujada d’impostos que, a la vegada, les necessitats de finançament de l'exèrcit La greu crisis econòmica produïda per

4 1. La fi del món antic 1.1. La ciència Alexandrina
Pàgina 142 El Museu Biblioteca d’Alexandria Centre d’investigació científica amb una biblioteca (amb més de nou-cents mil exemplars) impulsat per Ptolemeu I (i els seguidors d’Aristòtil). Activitat científica més avançada de tota l’antiguitat, les seves obres recuperades al Renaixement van servir d’inspiració per la revolució científica (segles XVI-XVII). Per què innova? L’especialització: la separació de cada una de les ciències particulars de la filosofia genera una nova manera de fer la ciència: nous models teòrics d'investigació, demostració, prova i experimentació. L’aspecte aplicat: les noves formulacions conceptuals s’apliquen a la resolució de problemes concrets. La llibertat en l’activitat científica deslligada dels impediments derivats de la religió o la superstició. Les aportacions concretes dels seus investigadors: Les seves aportacions

5 1. La fi del món antic 1.1. La ciència Alexandrina
Pàgina 143 Matemàtiques Euclides: en l’obra els “Elements” aplica la lògica a la geometria per construir el primer model de sistema axiomàtic – deductiu. Arquímedes: aplica l’anàlisi matemàtica a la física i la geometria a la mecànica, inventa la hidrostàtica, valor de l’experimentació. Heró: aplica matemàtiques i l’anàlisi geomètrica a la mecànica (seccions còniques). Eratòstenes: matemàtic, astrònom i geògraf mesura l’equador terrestre. Astronomia Aristarc de Samos: primer sistema realment heliocèntric. Mesura la magnitud i les distàncies del Sol i la Lluna. Hiparc, Apol·loni i Ptolemeu: geocentristes, desenvolupen una astronomia tècnica per millorar les prediccions sobre la posició dels planetes. Hipàcia: matemàtica i astrònoma, directora de la biblioteca – museu. Medicina Heròfil, Erasístrat i Galè: fan disseccions humanes (fins aleshores prohibides per motius religiosos): anatomia i fisiologia del sistema nerviós, vascular, etc.

6 1. La fi del món antic 1.1. La ciència Alexandrina
Pàgina 143 Les causes de la seva decadència L’especialització excessiva. Desproporció entre desenvolupament teòric i les necessitats pràctiques i el desenvolupament tècnic que necessitava aquella societat. Més interès a acumular dades i en l’erudició que no pas en la recerca d’una aplicació pràctica. La presència massiva d’esclaus impedia pensar en l’aprofitament intensiu de les màquines i els nous invents. Factors externs a l’activitat científica: Ús oportunista de la ciència com a font de meravelles. La pressió de la superstició i la religió. Les persecucions successives de científics (van fugir a Pèrsia). L’any 389 Teodosi el Gran n’ordena la destrucció.

7 1. La fi del món antic 1.2. La filosofia romana
Pàgina L'hel·lenització de Roma S'inicia: segle VII aC arribada dels pitagòrics a la Magna Grècia. S’accelera: ocupació de Grècia per Roma (segle II aC). Causa: prestigi i superioritat cultural dels grecs. L’any 155 aC: les escoles greges s'instal·len a Roma (la classe dirigent romana ja tenia una formació hel·lenística). La filosofia romana era molt pragmàtica: ètica i retòrica aplicades al dret. Apropament de totes les escoles (excepte els epicuris) a partir de la filosofia de Plató: eclecticisme (unió coherent d’aspectes de diverses teories d’acord amb un criteri establert). L'estoïcisme es converteix en la ideologia oficial (representa les virtuts de la República): Panceci de Rodes i Posidoni d’Apamea. L’epicureisme va ser marginat i perseguit: Lucreci (lluita contra la superstició). El platonisme (la Nova Acadèmia): Marc Tul.li Ciceró (ideal de cultura i retòrica predominants fins al Renaixement). La Republica (segles III a I aC)

8 1. La fi del món antic 1.2. La filosofia romana
Pàgina 145 Declivi progressiu de la ciència i la filosofia. Dos factors: La incomprensió de la pluralitat d’escoles (els romans no l’entenen com un fet enriquidor sinó com un caos, una manca de veritat) → augment de l’irracionalisme, l’escepticisme i apropament a la religió. Canvi en la concepció de la physis (del concepte milesi–aristotèlic al platònic–estoic) → augment de l’astrologia i abandonament de la investigació científica. Accentuació dels aspectes morals i místics de la filosofia i un apropament progressiu de la filosofia a la religió: sincretisme (unió d’aspectes de diverses teories sense cap criteri ni coherència de conjunt). Acceptació general de la providència → augment de la superstició, l’animisme, la idea de simpatia universal i la impossibilitat de la investigació natural (ciència). Amb les úniques excepcions de: La Biblioteca d’Alexandria: últim reducte de l’activitat científica. L’epicureisme: perseguit i relegat a elits cultes queda reduït als aspectes morals. L’Alt Imperi (segles I a III)

9 1. La fi del món antic 1.2. La filosofia romana
Pàgina 146 El baix Imperi (segles IV i V) Període marcat per: L’esfondrament de l’ordre social romà. L’emergència del cristianisme (a partir de l’Edicte de Milà, l’any 313) Cal destacar: Ressorgiment de l’escepticisme (Enesidem i Sext Empíric). Desaparició progressiva de l’epicureisme i l'estoïcisme: El primer, per les idees que defensava. El segon, per la por i la desconfiança en la raó, de la incapacitat d’entendre la serenitat del savi i de les promeses d’una salvació transcendent de la nova religió cristiana. Una filosofia que ja era dèbil i estava integrada en gran part en la religió va acabar sent substituïda per la fe i la revelació. El neoplatonisme: Plotí en l’obra les Ennèades intentà restaurar el platonisme i actualitzar-lo respecte de les exigències religioses i les doctrines estoiques.