La filosofia del Renaixement

Presentación del tema: "La filosofia del Renaixement"— Transcripción de la presentación:

1 La filosofia del Renaixement
Unitat 9 La filosofia del Renaixement José Vidal González Barredo

2 El retorn a l’antiguitat clàssica
Pàgina 180 Periodització en filosofia: del final del segle XV fins al principi del segle XVII. El pensament filosòfic renaixentista es caracteritza per: La crítica i la crisi del pensament de l’escolàstica. L’intent de recuperar la filosofia antiga. (Renaixement humanista). És un període de renovació cultural: No es va a formular cap proposta filosòfica original però es van anar gestant de manera germinal moltes de les idees que es van desenvolupar plenament en la modernitat en els àmbits de: La religió (Reforma protestant). La política. La ciència (Revolució científica).

3 La transició a la modernitat
Pàgina 181 Mapa pàgina 181 Àmbit històric i social: Formació dels estats moderns (el poder pontifici va perdent influència). Creixement de les ciutats (predomini del món urbà sobre el món rural). Impuls del comerç (creació de noves rutes marítimes i noves colònies). La caiguda de Constantinoble (retorn dels savis grecs i dels textos antics). La invenció de la impremta (millora la difusió dels textos i la cultura). Descobriment d’Amèrica (1492) i els viatges al Pacífic. Àmbit cultural: Una cosmovisió antropocèntrica substitueix la teocèntrica medieval. La crisi dels valors morals medievals provoca un retorn als valors precristians com l’individualisme, el gust per la vida i l’interès per la cultura. Es busca un estil de vida més lliure que posa en qüestió l’autoritat i les restriccions morals de l'Església. En certs àmbits també hi va haver un moviment antipagà i purità.

4 1. El retorn a l’antiguitat clàssica 1.1. El renaixement humanista
Pàgina 182 L’humanisme del Renaixement és un moviment cultural i filosòfic. Va sorgir a les ciutats estat del nord d’Itàlia i fou impulsat per erudits dedicats a l’estudi de les «lletres humanes» (versus «lletres divines»). Precedents: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccaccio. Els humanistes eren professionals de les lletres laics i urbans que treballaven fóra de les institucions oficials d’ensenyança i sota mecenatge. Veuen l’edat mitjana com un temps obscur i intermedi entre l’esplendor de l’antiguitat clàssica (edat d’or) i el renaixement que volen protagonitzar. Rebutgen la cultura escolàstica de les universitats i fomenten la cultura clàssica en l’àmbit de la filosofia, la ciència i la literatura. Quina va ser la seva aportació principal? La recuperació i l’edició completa dels textos originals dels autors clàssics (de les obres menys conegudes de Plató o Aristòtil, de les d’altres autors i corrents, com l'hel·lenisme - l’epicureisme, estoïcisme i l’escepticisme - i la ciència alexandrina, que havien estat oblidades o censurades). El rigor filològic (es busca la traducció fidedigna dels clàssics grecs al llatí amb l’eliminació dels errors de traducció dels copistes medievals contrastant les còpies existents amb els manuscrits originals).

5 1. El retorn a l’antiguitat clàssica
1.2. Els filòsofs humanistes: platònics, aristotèlics i neoplatònics Pàgina El seu ideal de saber era el de l’erudit i l’artista (no el del científic). Quina era la intencionalitat de la seva tasca i en què va consistir? Els movia el desig d’acumular dades i de conèixer (fets i saber dels antics, i també procedents dels nous descobriments geogràfics i dels viatges). Eren molt poc crítics amb l'antiguitat clàssica (creien que la veritat era en els clàssics, dels quals feien una lectura descontextualitzada i interessada: se’ls demana que proporcionin fets, els quals tenen el mateix valor que allò que puguem observar en la natura). Van destruir la síntesi tomista (rebutjaven la filosofia escolàstica basada en les teories d’Aristòtil i Tomàs d’Aquino: buscaven en l’antiguitat els elements per poder corregir-la o contradir-la → buit → màgic naturalisme). Quins van ser els principals filòsofs humanistes? Els platònics: Pico della Mirandola ( ) i Marsilio Ficino ( ). Els aristotèlics: Pietro Pomponazzi ( ). Els neoplatònics: Nicolau de Cusa ( ) i Giordano Bruno ( ).

6 1. El retorn a l’antiguitat clàssica
1.3. La recuperació de l’escepticisme Pàgina 187 Va ser el corrent filosòfic de l'hel·lenisme recuperat en Renaixement que va tenir un impacte més gran. No defensa cap doctrina o sistema concret sinó la pràctica d’un dubte universal que porta a la suspensió de judici (epojé). Representats: a Franca, Michel de Montaigne ( ) i Pierre Charron ( ); a Itàlia, Pico della Miràndola ( ). Aquest filòsofs van difondre i actualitzar els arguments escèptics (de Pirrò d’Èlide i Sext Empíric) que es van fer servir amb diferents finalitats: Els llibertins francesos (filòsofs humanistes, erudits, lliure pensadors i antidogmàtics) per criticar la filosofia aristotèlica, els usos i costums de la tradició. Els fideistes (conservadors, irracionalistes i dogmàtics) per negar tot valor al coneixement racional, defensar l’ús exclusiu de la fe i combatre les idees de la Reforma i la nova ciència. Per què va ser tant important la recuperació de l’escepticisme?: Perquè suposava una crítica de la raó dogmàtica i la constatació dels límits del coneixement humà, i a més S’havia de superar si es volia elaborar una nova proposta filosòfica.

7 2. La reforma protestant 188-190
Pàgina Moviment de dissidència dins de l’Església cristiana. Representats: Erasme de Rotterdam ( ) (pare ideològic), l’alemany Martí Luter ( ) i el suís Joan Calví ( ). Teòlegs molt crítics amb la jerarquia eclesiàstica (la conducta del Papa i la immoralitat del clergues), l’ostentació de riquesa i la corrupció de l’Església (indulgències) i la litúrgia (el culte a les imatges, les oracions, els sagraments, etc.) i l'intel·lectualisme de la teologia escolàstica. Reben la influència de l’agustinisme. Quina són les seves propostes?: El retorn als orígens del cristianisme (valor de la fe i la gràcia de Déu). Una lectura personal i no dogmàtica de la Bíblia (restablir la relació directa i sense intermediaris amb la paraula de Déu). Quines van ser les seves conseqüències? La divisió dins de l’Església cristiana amb l’aparició de diverses confessions cristianes enfrontades entre si (ortodoxos, catòlics i protestants). Són més tolerants amb la nova ciència (que no als països catòlics). Pren-ne nota! Pàgina 190

8 3. El problema de la política: realisme i utopia
3.1. Maquiavel i el realisme polític Pàgina Amb la seva obra “El príncep” (1513) neix la ciència política moderna. No es tracta de idear una societat justa sinó d’entendre els mecanismes que han permès aconseguir i conservar el poder als qui governen. Ofereix un conjunt de màximes de com ha de governar un príncep, la més famosa és “El fi justifica els mitjans”, que significa que: Les lleis que regeixen la realitat política són independents de les normes de l’ètica (la valoració de l’acció política s’ha de fer només pels seus resultats amb independència de la moralitat o no dels mitjans emprats). Inspirades en “La República” de Plató, proposen el model d’una societat ideal (utopia) regida per la justícia, la igualtat i la felicitat com a resposta alternativa i crítica a la societat dels seu temps. Representats: Thomas More ( ): Utopia (1516). (política) Tomasso Campanella ( ): La ciutat del sol (1623). (teocràtica) Francis Bacon ( ): Nova Atlàntida (1626). (científica) 3.2. Les utopies del Renaixement Pren-ne nota! Pàgina 194