Llengua i societat: les llengües romàniques

Presentación del tema: "Llengua i societat: les llengües romàniques"— Transcripción de la presentación:

1 Llengua i societat: les llengües romàniques
Índex Llengua i societat: les llengües romàniques Lèxic: Les paraules derivades Gramàtica: Els determinants demostratius, possessius i interrogatius Ortografia: Els emmudiments vocàlics Temps verbals: El condicional © Barcanova Autors del contingut del llibre de text: Lluís Homs i Josep Rosell

2 1. Les llengües romàniques
Índex

3 1. Les llengües romàniques
Quan es va constituir la república romana (segle VI aC), els seus ciutadans parlaven llatí, una de les llengües de la família indoeuropea. Roma, a partir del segle IV aC, va formar un gran imperi i va conquerir tots els territoris de l’àrea mediterrània. En alguns d’aquests territoris la cultura i la llengua romanes s’hi van implantar de manera definitiva i, per tant, s’hi han mantingut fins als nostres dies.

4 1. Les llengües romàniques
La romanització* dels països de parla catalana va començar l’any 218 aC. Els ibers que poblaven la zona oriental de la Península Ibèrica van sentir la necessitat d’integrar-se a la civilització romana i d’adoptar-ne també la llengua. Així va ser com el llatí va passar a ser la nostra llengua. El llatí, com que es va estendre per molts països Amb el pas dels segles, les seves variants van evolucionar i es van convertir en modalitats ben diferenciades: així van néixer, derivades del llatí, les llengües romàniques o neollatines.

5 1. Les llengües romàniques
1.1. La Romània La paraula Romània es refereix al conjunt de països on es parla alguna de les llengües romàniques. Tenen la consideració de llengües romàniques el galaicoportuguès (el gallec i el portuguès), el castellà, el català, l’occità (o provençal), el francès, el retoromànic, el sard, l’italià i el romanès.

6 2. Les paraules derivades
Índex

7 2. Les paraules derivades
Les paraules derivades són aquelles que estan formades per un morfema lèxic i un morfema derivatiu com, per exemple, carn-isser (paraula derivada de carn) o en-llest-ir (paraula derivada de llest).

8 2. Les paraules derivades
2.1. Els sufixos Un sufix és un morfema derivatiu (o afix) que va darrere del morfema lèxic. Per exemple: carn-isser, pian-ista, hàbil-ment. A continuació estudiarem algunes paraules derivades mitjançant la incorporació de sufixos. 1. Paraules que indiquen grau (més gran o més petit) o tendència

9 2. Les paraules derivades
2.1. Els sufixos 2. Paraules que indiquen ofici o botiga 3. Paraules que expressen el gentilici (d’on és una persona o una cosa) 4. Paraules que indiquen plantacions o boscos

10 2. Les paraules derivades
2.1. Els sufixos 5. Paraules que indiquen una característica 6. Paraules que indiquen la manera de fer una cosa

11 2. Les paraules derivades
2.2. Els prefixos Un prefix és un morfema derivatiu (o afix) que va davant del morfema lèxic. Per exemple: dis-continu, bes-nét, re-caure. Paraules que veuen el sentit modificat per un prefix:

12 3. Els determinants demostratius,
possessius i interrogatius

13 3. Els determinants demostratius, possessius i interrogatius
3.1. Els demostratius Els determinants demostratius solen anar davant d’un nom per determinar si l’objecte es troba a prop o lluny de la persona que parla.

14 3. Els determinants demostratius, possessius i interrogatius
3.2. Els demostratius i els temps verbals La utilització dels demostratius manté una estreta relació amb els temps verbals.

15 3. Els determinants demostratius, possessius i interrogatius
3.3. Els possessius Els determinants possessius solen anar davant un nom per indicar de qui és l’objecte enunciat.

16 3. Els determinants demostratius, possessius i interrogatius
3.3. Els possessius Generalment el possessiu porta article quan va davant el nom: El nostre autobús passa a les set. En canvi, quan va darrere el nom, l’article desapareix: En Carles vindrà a viure un temps a casa nostra. Dóna-li això de part meva.

17 3. Els determinants demostratius, possessius i interrogatius
3.3. Els possessius No hem d’abusar dels possessius quan el que indiquen ja és evident. Així doncs, no direm: Li van saltar les seves llàgrimes dels seus ulls. Es va ficar les seves mans a les seves butxaques. En aquests exemples els possessius són innecessaris i cal evitar-los: Li van saltar les llàgrimes dels ulls. Es va ficar les mans a les butxaques.

18 3. Els determinants demostratius, possessius i interrogatius
3.3. Els possessius Davant els noms que indiquen relacions de parentiu es poden utilitzar els possessius àtons. Per exemple: mon pare ma mare mos cosins mes cosines ton germà ta germana tos oncles tes ties son cunyat sa cunyada sos nebots ses nebodes També es poden utilitzar en algunes frases fetes i en tractaments: Cada terra fa sa guerra. Sa Majestat / Sa Santedat

19 3. Els determinants demostratius, possessius i interrogatius
3.4. L’interrogatiu i l’exclamatiu Els determinants interrogatius ens permeten preguntar per alguna cosa concreta. El determinant interrogatiu té quatre formes: quin, quina, quins, quines. Quin diari vols? Per quina carretera has passat? Aquestes formes també serveixen per fer exclamacions: Quin ensurt! Quines sabates més netes que portes! En aquests últims casos diem que es tracta d’un exclamatiu.

20 4. Els emmudiments vocàlics

21 4. Els emmudiments vocàlics
Quan una paraula acabada en vocal va davant d’una altra que comença també en vocal, es poden produir quatre fenòmens: • Apostrofació: una vocal s’emmudeix i en el seu lloc s’escriu un apòstrof. de + estiu > Sol d’estiu. • Contracció: les dues paraules es contreuen en una. de + els La velocitat dels vaixells. • Elisió: s’escriuen les dues paraules separadament però una de les vocals en contacte no es pronuncia. no + em No em sembla gens bé. • Sinalefa: s’escriuen les dues paraules separadament i es pronuncien les dues vocals en contacte formant una sola síl·laba. no + ho No ho sé pas!

22 4. Els emmudiments vocàlics
4.1. L’apostrofació dels pronoms febles Alguns dels pronoms febles s’apostrofen davant d’un verb que comenci en vocal o h, i darrere d’un verb que acabi en vocal (però no darrere els diftongs au, eu, iu): em + he perdut > M’he perdut. agafa + em > Agafa’m fort! Però el pronom la no s’apostrofa davant de i o u àtones: la + informarem > La informarem de tot. També s’apostrofen algunes combinacions de pronoms febles. En aquest cas, l’apòstrof ha d’anar tan a la dreta com sigui possible: se + en > No se’n surt. me + ho > M’ho han dit. se + el > Se l’emporta? te + els > Te’ls deixo.

23 El condicional

24 El condicional Utilitzem el temps condicional per referir-nos a un fet o una acció futura vista des del passat El temps condicional també s’utilitza quan volem referir-nos a:

25 El condicional El condicional es conjuga d’acord amb el model a què pertany cada verb.

26